dilluns, 18 de setembre de 2017

¡No te estás volviendo loca, te están haciendo LUZ DE GAS!





El gaslighting o luz de gas, es una técnica de maltrato psicológico utilizada por los narcisistas con el fin de producir en la víctima una ansiedad extrema y un nivel de confusión tal, que ya no confíe en su propia memoria, percepción o juicio con la finalidad de acabar controlando a esa persona. Es un maltrato que suele acontecer en un entorno familiar, de amistad o de pareja y casi siempre,  el acosador es una persona cercana en quien la víctima confía. El maltratador tiene una personalidad manipuladora y malévola,  y una gran capacidad de convencimiento, y una vez ha escogido a su víctima, tratará de convencerla por todos los medios de que su percepción de la realidad, de los hechos y de las relaciones personales está equivocada y es engañosa para ella misma, para conseguir anular su voluntad y obtener el control absoluto sobre ella.

El término hacer luz de gas proviene de la obra de teatro británica Gas Light (1938) y de sus posteriores adaptaciones cinematográficas. Y en la década de los 70 se empezó a utilizar coloquialmente el término luz de gas  para describir los esfuerzos para manipular el sentido de realidad de una persona.


En una primera etapa, el maltratador se esfuerza por establecer una relación privilegiada con la víctima, mostrándose servicial, agasajándola constantemente, prestándole seductoras atenciones o enamorándola. En esta etapa el maltratador situa a la víctima en un pedestal imaginario y se dedicar a “adorarla” (mito del falso pedestal). Pero una vez ha conseguido la confianza y la estima de la víctima, el maltratador modifica su comportamiento, empezando en este momento el proceso de devaluación de la víctima.


Durante el proceso de devaluación de la víctima, los métodos empleados por el maltratador para generar confusión en la víctima son muchos y muy variados: 

  • Retener  con frecuencia y de forma sistemática información sobre hechos y sucesos, que son reemplazados  con información falsa
  • Esconder o cambiar de lugar objetos personales de la víctima para desorientarla
  • Producir ruidos que el manipulador dice no escuchar
  • Negar que se haya sostenido una conversación
  • Negar que algo ha sucedido a pesar de que la víctima presente pruebas “irrefutables” (porque entonces el maltratador la acusará de inventar, de estar loca, de invadir su intimidad o de intentar controlar).
  • Además de negar ante la víctima algo que ella misma ha presenciado, ha dicho o ha escuchado, puede ocurrir al revés y que el maltratador intente convencer a la víctima de que ella ha hecho o dicho algo que en realidad no ha tenido lugar. 
  • Limitar la vida social de la víctima, aislarla de su entorno. Para ello se la hace desconfiar de todo y de todos garantizando así que no airee información de lo que está ocurriendo y a su vez, que la víctima acabe confiando únicamente en el acosador.

Una vez creada la confusión en la víctima, el maltratador la acusará de tener lagunas mentales, de ser despistada, de ser mentirosa y beligerante, de ser desleal,  mala persona, e intentará demostrar, con mentiras y falsos testimonios, que personas ajenas a la relación (amistades o familiares), también creen que la víctima es una persona caótica.


Un ejemplo: pongamos que el manipulador es infiel a su pareja y esta le pide explicaciones. Inmediatamente él la acusa de inventarse problemas, de  tergiversar y malinterpretar la realidad. La acusa de ser desconfiada, de querer controlarlo todo, de no amar suficiente, de deformar las palabras y las intenciones de los demás. La acusa de imaginar enemigos y fantasmas inexistentes, de tener un problema de salud que le hace perder la memoria, de ser ella la infiel. Dirá que ya le habían advertido de que la víctima era una persona problemática incapaz de mantener una relación duradera. Dirá que está tan preocupado que no ha tenido más remedido que hablar con la familia de la víctima para explicarles lo mal que está él a causa del comportamiento de ella. Dirá que sospecha que es ella quién hace tiempo que tiene un amante. Tergiversará información del pasado que en algún momento la víctima ha compartido con él y la utilizará para sembrar la duda en la víctima...

divendres, 11 d’agost de 2017

Aurore, 50 primaveras




Un cop més el cinema francés no decepciona. Un cop més t´enamores dels personatges que es presenten sense adornaments innecesaris: naturals, imperfectes, caracteritzats de la manera més realista posible, que tenen cossos reals, viuen a cases reals i tenens problemes similars als nostres. Dones de 50 anys que realment sembla que tinguin 50 anys i que són les veritables protagonistes de la cinta. Vides senzilles, experiències quotidianes, que ens resulten extraordinariament properes. 

La pel.lícula, dirigida per la directora i actriu Blandine Lenoir, explica sense drames ni estridències, un any en la vida d´una dona de 50 anys, separada, mare de dues filles -una d´elles viu en parella i està embarassada i l´altre està en l´edat d´independitzar-se dels pares-, que perd la feina, es retroba amb un amor de joventut i, tot a l´hora, està entrant en la menopausa. 

El film tracta aquest tema tan poc habitual al cinema, el món femení, l´entrada en la menopausa i la sexualitat, d´una dona de cinquanta anys, des d´un punt de vista cómic, amable i simpàtic, però sense treure importància al moment d´inflexió que està atravessant Aurore, la protagonista, i que sembla que marcarà l´inici d´una nova etapa de vida. 

He trobat especialment emotiu el moment que la protagonista balla sola al mig del seu menjador, quan la casa és buida després de molts anys, mentre sona la cançó de Ain’t Got No – I Got Life, de Nina Simone, a partir de la cancó del musical Hair. Aquesta escena i la lletra de la Nina Simone resumeix a la perfecció el moment que està visquent l´Aurore i el missatge final que transmet 50 primaveras: en qualsevol moment, a qualsevol edat, tot pot començar de nou.


dilluns, 24 de juliol de 2017

Colmar i les seves cases de colors

Colmar, la més alsaciana de totes les ciutats alsacianes. La presumida. La de les cases de colors. L´escenari medieval on situaries el conte del Hansel i la Gretel. La ciutat de la petita Venècia. La dels mercats de Nadal. La ciutat de les llums de colors a la nit i els estimulants aromes de crêpes i vi durant el dia... 

Coordenades GPS: 48°4'45.6924"N 7°21'30.6432"E
















dimecres, 14 de juny de 2017

L´experiment



Ganímedes està habitat per una civilització híper avançada que ha estat capaç de clonar i desenvolupar als seus laboratoris la vida humana. Un cop completat el cicle de reproducció, els responsables de l´experiment decideixen enviar una mostra d´aquests espècimens al planeta Terra per tal de comprovar que els resultats són òptims i que les rèpliques humanes són capaces d’integrar-se i conviure amb els terrícoles sense cridar l'atenció. 

L´exemplar QT viatja a la Terra amb destí a una petita ciutat envoltada de mar i muntanyes que es diu Barcelona. Als pocs dies d’aterrar se n´adona que el seu aspecte físic correspon al d´un adult de cabells blancs i pell arrugada malgrat la seva data de fabricació recent i les seves extraordinàries característiques físiques. Si no vol comprometre l´experiment ni delatar la seva condició no humana haurà de dissimular el seu veritable estat físic. 

De seguida s´acostuma a desplaçar-se en metro perquè és un mitjà de transport pràctic on passa totalment desapercebut. A més a més, viatjar en metro li agrada perquè li permet observar els humans en tota la seva esplendor i sobretot, perquè la il·luminació artificial i la manca de finestres exteriors li recorden el seu planeta, on els habitants viuen sota terra a resguard de la llum encegadora que irradien els seus cinc astres solars.  Se n´adona que tots els altres humans prefabricats a Ganímedes també comparteixen el seu gust pel metro perquè se´ls creua diàriament als passadissos. Es reconeixen entre ells de seguida, especialment per les vibracions telepàtiques que emeten els seus cervells, però fingeixen que no es coneixen per no despertar sospites entre els altres viatgers. 

Al començament el QT no entenia perquè els humans més joves s’entossudien a cedir-li el seu seient i desorientat, refusava la invitació amb un tímid gràcies. Però amb el temps ha deduït que els terrícoles d´edat més avançada s´esgoten si estan molta estona de peu degut a la seva decadència física progressiva i per això els més joves els cedeixen amablement el seus seients, perquè puguin descansar. Aquest descobriment li ha fet apreciar encara més els éssers humans.

Els aprecia i els admira per la seva parsimònia i els seus costums com a espècie. Li fa gràcia la seva manera ordenada de caminar en silenci i gest seriós els uns darrere els altres, pels túnels que connecten les andanes. S´entreté bocabadat amb els que toquen música en directe. El fascinen els que somriuen per qualsevol bajanada, els que ploren ves a saber perquè, els que pugen al vagó al darrer segon just abans que es tanquin les portes o els que cauen adormits pels sotragueig del tren. Li provoquen una tendresa inexplicable els cabdells humans que les mares transporten en motxilles enganxades al seu cos per a què els nadons sentin el batec del seu cor o els nens una mica més grans que agafen la mà de la mare per no perdre’s.  Es posa content quan contempla els enamorats que per Sant Jordi porten roses vermelles a les mans, o els viatgers que parlen en idiomes d´altres llocs i caminen despitats guiant-se amb el plànols de la ciutat...

Definitivament, els humans li han robat el cor i la mirada se li enterboleix quan pensa que un dia no gaire llunyà haurà de tornar a Ganímedes. És per això que de vegades s´asseu a l´andana durant hores, deixant passar de llarg tots els trens, observant en silenci les anades i vingudes dels humans, en un intent de retenir cada detall, cada gest, cada so, perquè sap que quan torni al seu planeta, aquesta fotografia de la memòria serà uns dels seus majors tresors.

Sense ser-ne conscient el QT experimenta tots els sentiments humans i de la mateixa manera que riu o té por,  de vegades el colpeja una nostàlgia blava i espessa que li encongeix l`ànima perquè estranya allò que en realitat mai no va tenir: enyora haver nascut humà de veritat. Li hagués agradat néixer del ventre de la mare i ser un nen que ho ha d´aprendre tot des de zero. I després ser un adolescent i anar descobrint el món poc a poc. Enyora les primeres vegades i els primers desenganys. I fer-se gran, estudiar, enamorar-se, viatjar, tenir fills. Per això, en un dels seus atacs de melangia decideix que quan arribi l´hora de tornar a Ganímedes, no ho farà. 

Ja té un parell d´amics i confia tenir-ne més amb el pas del temps. També té un gos petaner de cabells llanuts que va recollir al carrer i unes quantes aficions que l´omplen de joia. El fascina la vida a l, exterior, el sol escalfant-li la pell, el vent barallant-se amb el seu floc de cabells blancs, el contacte amb la natura i sobretot, banyar-se al mar. Dedica hores i hores a escoltar música de tot tipus perquè troba que és una activitat emocionant i reparadora. L´apassiona llegir i anar al cinema per posar-se a la pell d´altres persones i experimentar altres realitats, altres èpoques, altres univers que mai no coneixerà. No tornarà a Ganímedes. Desobeirà els seus líders i es quedarà a la Terra.

El QT no ho sap però el seu comportament i tots els seus pensaments són enregistrat als laboratoris i analitzats pels seus creadors, que estan realment satisfets en conèixer els sentiments humans del QT i les seves intencions de romandre a la Terra per sempre més, perquè això demostra que l´experiment ha estat tot un èxit.



dimecres, 7 de juny de 2017

El llibre del miralls d, E.O. Chirovici


Torno a casa de pressa perquè tinc ganes d´arribar, preparar-me alguna cosa bona per berenar i posar-m´hi de seguida... Posar-me a què? Posar-me a llegir!.

Ahir vaig començar una novel.la, El llibre del miralls E.O. Chirovici, i de matinada, quan ja gairebé no m´hi veia, vaig haver de deixar la història quan estava més interessant.

El llibre del miralls ha esdevingut un dels fenòmens literaris millor pagats dels darrers anys. El seu autor, el desconegut periodista i escriptor romanès E.O. Chirovici, ha vist premiada la seva agosarada primera incursió en la narrativa de misteri emprant l’idioma anglès, amb un contracte editorial de set zeros. A Chirovici només li va caldre visitar un agent anglès, Peters Fraser and Dunlop (PFD), després de ser rebutjat per sis grans editorials dels Estats Units, per fer tremolar els ciments de la indústria editorial britànica: la novel·la s'ha venut a més de 38 països i en les seves primeres setmanes de publicació a Europa, ha entrat en les llistes de best sellers del Regne Unit, els EUA, França, Holanda i Alemanya, A casa nostra, s´ha publicat en català de la mà d’Edicions 62.

I que fa que aquesta novel.la agradi tant?

Doncs és una "novel·la impressionant, intel·ligent i ben escrita" segons The Times. "Un thriller literari. Complex i emocionant, una bonica lectura" segons Jenni Murray, BB . "Una novel·la brillant i absolutament convincent" segons Jo’s Book Blog i una novel.la "molt ben escrita, amb una estructura intel·ligent" segons Fully Booked. I segons una servidora? Doncs per mi és una novel.la que t´atrapa des del primer moment per la seva originalitat i la seva cadència narrativa, fresca, sòbria i natural; t´atrapa per la curiosa manera que té l,autor de presentar i fragmentar la història i especialment, pel rerefons tèrbol i misteriós, que treu el cap a les primeres línies i t´arrossega amb ell fins el final. Personalment sóc fan del suspens psicològic i El llibre dels miralls en té tots els ingredients: des del començament intueixes que cap del personatges no és del tot transparent, que tots semblen amagar quelcom, fins i tot abans que es produeixi la tragèdia, i que sovint, la memòria pot ser l, arma més perillosa de totes, perquè és fàcil de manipular, ja sigui de manera conscient o inconscient.

Qui és qui? Qui enganya a qui?. Qui juga amb qui?. Com distingeixes si un mentider diu mentides perquè és una persona pèrfida que menteix expressament sense importar-li les conseqüències o si un mentider diu mentides perquè s´ha trastocat perdent la capacitat de distingir la realitat de la ficció?. I si algú reinterpreta els seus records sense voler?. I si algú fingeix un record que en realitat mai no va existir?. Per mi està clar que mai no acabem de conèixer del tot a ningú, en part degut a allò que els altres ens volen fer creure i en part, degut a allò que el nostre cervell vol creure. Per això, una mateixa realitat es reinterpreta una i mil vegades segons qui és el narrador i segons qui és l´oient: com en el joc del telèfon que jugàvem de petits, els fets i les paraules sempre són uns, però les interpretacions i les versions que n´extraiem poden ser moltes i diverses, tot depèn de la perspectiva de cadascú.

En qualsevol cas, aquesta novel.la, hipnòtica, original i ben escrita, és plena de mentides i mentiders, i és feina del lector esbrinar qui és qui, així que jo m´hi poso ara i l´acabo d´una tirada... I tu, vols saber qui és el dolent?


SINOPSI
El dia que l’editor literari Peter Katz comença a llegir l’enigmàtic i captivador manuscrit d’un tal Richard Flynn es sent exactament igual a com es sentiria el capità Ahab el dia que avista Moby Dick per primera vegada. Katz li descobreix a Flynn una veu aclaparadora i hipnòtica, la veu d’un escriptor madur que reconstrueix un tèrbol episodi dels seus dies d’estudiant a Princeton. Llavors, el jove Flynn, un modest aspirant a escriptor, coneix Josep Wieder, un eminent psiquiatra que treballa en un projecte secret sobre la memòria i la seva minsa fiabilitat. El problema és que el manuscrit de Flynn s’interromp bruscament després de les primeres setanta pàgines, moment en què el llibre dels miralls s’esquerda per primera vegada. D'aquí en endavant, l'acció patirà dues noves transformacions en les quals els personatges de tres èpoques diferents es trobaran atrapats en el mateix enigma exactament com a l’escena final de la dama de Xangai, quan els trossets esmicolats d’un vidre distorsionen l’aspecte dels protagonistes.


  

dimarts, 23 de maig de 2017

La síndrome del impostor



Tinc una amiga que és una crack en molts aspectes, molts, però ella no ho sap. O no s´ho acaba de creure. Fa poc temps ha tingut un ascens laboral important, ascens que evidentment ha aconseguit per les seves capacitats – estudis, coneixements, experiència, intel·ligència, personalitat, capacitat de liderar, etc-. I per descomptat, perquè els que estan pel seu damunt l´han considerat la persona idònia per a cobrir aquest lloc de treball. Però tot i així, tot i què als ulls dels demés ella és on és per mèrits propis, de sobte ella sent que és la sort qui l´ha dut fins aquí. 

No és creu mereixedora del seu nou càrrec per inseguretat, perquè és una persona massa perfeccionista,  perquè pensa que no tenir totes les respostes posa de manifest la seva ineptitud i, definitivament, perquè pateix la síndrome del impostor

Aquesta és una síndrome que tot i que no està oficialment recollida com a enfermetat mental ha estat objecte de nombrosos estudis des de l´any 1978, estudis que demostren que 7 de cada 10 persones l,ha patit al menys un cop a la seva vida. La síndrome del impostor es produeix quan una persona competent sent que no s´està a l´alçada de les circumstàncies i creu que està ocupant un lloc pel que no està qualificat o que té uns privilegis que no es mereix, perquè és un impostor, un frau. Quan pateixes aquesta síndrome, tot i ser una persona competent, no ets capaç d, internalitzar els teus èxits, t, infravalores i tens una sensació constant de no ser prou bo ni prou capaç i això et genera un sentiment d, insatisfacció permanent que t,impedeix gaudir de cadascuna de les fites que vagis aconseguint a la teva vida.

Et costa encaixar els elogis, treballes molt més dur que la resta de companys de feina perquè creus que és la única manera de compensar que ets un frau, ho passes malament quan has de parlar en públic perquè creus que els oients et miren i pensen que ets uns impostor, ets sents incòmode fent tasques que realment fas bé, o sents que tens una parella que no et mereixes o uns fills que són feliços i bones persones només perquè l,atzar ho ha volgut. Creus que els teus èxits et venen donats per la la casualitat i actues condicionada per la por. Por a que la teva “poca vàlua”, la teva “ignorància” i els teus “minsos coneixements” quedin al descobert. 

Quan et sentis així, sàpigues que el que et passa no és real. Només és una percepció errònia del teu cervell provocada pel teu propi fil de pensaments autocrítics. Pensa també que no estàs sola, que moltes persones han tingut aquesta mateixa sensació en algun moment de la seva trajectòria - Neil Armstrong després de convertir-se en el primer ésser humà a trepitjar la lluna, en trobar-se en una convenció envoltat d´artistes i científics es va sentir fora de lloc i va confessar que no entenia quin era el seu paper a la convenció afirmant que “tots ells (els altres assistents) han realitzat coses sorprenents. Jo senzillament vaig anar on em van enviar”-. 

Com evitar la sensació de ser un impostor tot i ser una  persona competent?

divendres, 5 de maig de 2017

El secret rodó del Barri Gòtic de Barcelona: la plaça Milans


Sembla impossible però a Barcelona encara queden alguns racons secrets per descobrir... Bé potser no són secrets del tot perquè moltes persones ja els coneixen, però no són tan tòpics com visitar la Pedrera, el Parc Güell o la Sagrada Família. Un d,aquest racons secrets el trobareu al cor del barri Gòtic de Barcelona. 

És tracta d, una plaça òpticament circular que us sorprendrá només trepitjar-la per la seva màgia, pel seu homenatge a la geometria, per la seva originalitat arquitectònica i per l´efecte immediat que provoca als vianants - només topar amb ella, alçareu els ulls i agafareu el mòbil per fotografiar el tros rodó de cel blau emmarcat pels edificis-. 

En realitat, tot i la seva aparença rodona, es tracta d´una petita plaça pentadecagonal, és a dir, en forma de polígon de 15 costats, concebuda en part per guanyar espai a l´estret i sinuós carrer Milans i proporcionar més llum solar i més ventilació a les façanes de cada habitatge i en part per organitzar el carrer amb un model geomètric en una zona on una via de traçats rectos hagués estat impossible. La forma de la plaça s´aprecia en tot el seu esplendor quan mires cap amunt i el perímetre de la plaça es retalla al cel.




La placeta de Milans és obra de l´arquitecte Francesc Daniel Molina, nascut a Vic l any 1812 i nombrat arquitecte municipal l´any 1855, període en que va dissenyar l, actual saló de plens de l Ajuntament de Barcelona. També va ser el responsable de la urbanització de la Plaça del Duc de Medinacelli, de la construcció de la Plaça Reial i de la font del Geni Català ubicada a Pla de Palau. Tanmateix, se´l recorda especialment per l, edificació de la plaça Milans construïda al 1953, en una època en que la ciutat de Barcelona experimenta un nou concepte d,urbanisme, més modern, que coincideix amb l,enderrocament de les muralles i amb la desamortització eclesiàstica que va donar lloc a l,alliberament d,espais a la ciutat antiga, abans ocupats per edificis religiosos. 

Els encarregats d, introduir aquest nou concepte urbanístic van ser una nova generació d´arquitectes, molt influenciats per les matemàtiques, formats a l,escola de la Llotja. Un d´aquest enginyers fou en Francesc Daniel Molina que va reflectir en la Plaça Milans la seva passió per la cultura de les matemàtiques. 

Tot i així, la urbanització de la singular plaça Milans no fou conseqüència de la desamortització eclesiàstica sinó que va ser producte de l´enderroc de l´antic Palau Real Menor al 1856 que presentava un estat ruïnós - aquest antic palau s,erigia al terreny on segles abans hi havia l,encomana barcelonina dels templers-. 

Com podeu veure, la Plaça Milans es insòlita es miri per on es miri i imagino que els que encara no la coneixeu us moriu de ganes de visitar-la. Voleu saber com arribar-hi?. 

Doncs bé, el carrer Milans és un carrer d´uns cent metres de llargada, estret, sinuós i peatonal, que uneix la confluència dels carrers Ataúlf i Gignàs amb el carrer Avinyò. La plaça Milans, diminuta i encisadora, està ubicada al punt on convergeixen els dos trams que formen aquest carrer, així que heu d,encaminar-vos al carrer Milans per trobar la plaça. 

Una de les rutes possibles seria baixar per Avinyó i allà on posa BCN Lip girar a l’esquerra i ja estareu entrant al carrer Milans. Aleshores seguiu avançant unes poques passes i de seguida arribareu a la plaça Milans. Voilà!. Aixequeu els ulls amunt i admireu el cel blau retallat en forma rodona.






I no us oblideu de fer la vostra foto des de la perspectiva d´abaix a dalt, perquè és una foto massa bona com per no fer-la. Us encantarà!