dilluns, 20 de novembre de 2017

No normalitzis els maltractaments. No els toleris. No en siguis còmplice


Acceptar amb naturalitat fets horribles per poder sobreviure. Normalitzar a nivell intern. Viure una normalitat desviada. Convertir el maltractament en rutina, adaptar-s'hi, arribar a creure que el que et passa és normal per poder subsistir i alhora continuar mirant-te els ulls. Enganyar-te a tu mateixa. Callar perquè explicar la veritat seria humiliant (com explicar-li els altres que acceptes l'inacceptable i continues convivint amb el teu maltractador). Aguantar l'indicible perquè no vols ser estigmatitzada. Perquè sembla que el que no es diu en veu alta, no existeix. Perquè no vols que el maltractament arribi a oïdes dels teus fills, ni ara ni algun dia llunyà, que mai ningú no pugui utilitzar la violència del seu pare en contra seu, que mai no s'avergonyeixin de la seva mare perquè no va saber tallar amb aquesta relació insana i tòxica que la lliga al teu maltractador. Així que dissimules i fas veure que no passa res. Encara que de vegades no aconsegueixes controlar-te i acabes explicant-ho a algú amb qui després evitaràs coincidir perquè et farà vergonya haver-li mostrat la podridura del teu món, eixamplant  d´aquesta manera el teu aïllament.

Però finalment, un dia aconsegueixes trencar amb el maltractador, aconsegueixes dir adéu a la persona  que t´ha estat maltractant al llarg dels anys. Creus que ja està, que s´ha acabat el suplici, però aleshores hauràs d´enfrontar-te a la normalització col·lectiva que et farà gairebé tant de mal com el maltractament pròpiament dit. Perquè veuràs que la gent no et creu. Molta gent, fins i tot la del teu entorn més proper,  escull no posicionar-se, perquè consideren que no és el seu problema i que és millor no intervenir "als conflictes de parella".
Veuràs com molta gent propera a tu -de la feina, del veïnat, de la família política i la de sang, de l´escola dels teus fills, amics comuns...- acaben acceptant el maltractador en el seu grup, es relacionen amb ell, el tracten com si res hagués succeït malgrat que tu ja t'has atrevit a verbalitzar el que estaves vivint. Ho has denunciat. Potser, fins i tot s'ha celebrat un judici. Però així i tot, et qüestionen. Et responsabilitzen a tu. Diuen que sempre havies tingut mal caràcter, que tenies la casa poc recollida, que eres molt descarada vestint o que no sabies cuinar. Si, hauràs d´escoltar coses així en ple segle XXI!. 

Te n´adonaràs que, en general, la gent no vol prendre partit,  vantant-se de ser persones justes. Diran que "és la teva paraula contra la d´ell i resulta que ell sembla molt bona persona, tan simpàtic quan recull els fills a l, escola, sempre tan servicial". Diran que es declaren neutrals, oblidant que si davant d'una injustícia no et sents incòmode, interpel·lat o atacat és que estàs de part del bàndol equivocat. Oblidant que les dones no menteixen. Oblidant que el percentatge de denúncies falses amb les quals aquestes persones justifiquen la seva suposada imparcialitat és NOMÉS del 0,01% - entre el 2009 i el 2016, les condemnes per denúncies falses van ser  de 79, en front d´1.055.912 denúncies per violència de gènere-.  

La violència de gènere parteix d´un caldo de cultiu que barreja molts ingredients, alguns altament nocius: tolerància excessiva al maltractament, assumpció de la desigualtat homes i dones, minimització de les agressions, culpant i responsabilitzant a les dones - és l´únic delicte on la víctima es converteix en sospitosa-, interiorització d´un rol de submissió per part de les dones, homes que tenen referents culturals basats en la imposició, cosificació de les dones... La violència de gènere és també transversal i això significa que no hi ha un perfil definit: qualsevol, de qualsevol edat, nacionalitat, nivell cultural i laboral pot ser un maltractador. I si, el més habitual és que el maltractador tingui una vida en aparença normal, o que sembli bona persona, fins i tot pot ser encantador. 

Per tant, l´educació i la prevenció són ara per ara les eines més importants per aturar aquesta epidèmia masclista. Així que posa el teu gra de sorra. Fes pressió social. No normalitzis, no toleris.  Les dones no menteixen. Les dones no presenten denúncies falses. La imparcialitat no té cabuda quan hi ha violència de gènere, maltractament, abusos o assetjaments. I no, no es pot ser sempre imparcial. No, no sempre pots mantenir-te al marge i si ho fas, conscientment o inconscientment, estàs col·laborant amb el botxí. 

Així que deixa de normalitzar el maltractador perquè ajudes a estendre la idea que es pot maltractar a una persona durant anys i després seguir amb la teva vida tan tranquil·lament, sense conseqüències, amb total impunitat, sense rebre un sol retret, sense que ningú et recrimini la teva conducta, sense que ningú et jutgi. Si normalitzes la violència de gènere com a simple problema intern d, una parella estàs col.laborant a què la violència de gènere es perpetuï, estàs abonant el masclisme, legitimant el maltractament a les dones:


  • Si tractes el maltractador com si no passés res, ell es convenç que no ha fet res dolent, i per tant, creurà que la seva conducta és normal i que la culpa és de la víctima. Continuarà reproduint el seu comportament amb altres víctimes.
  • La normalització col·lectiva del maltractador ajuda al fet que s'estengui encara més la violència de gènere, perquè la gent jove rep el missatge que no hi ha res execrable a maltractar i controlar la víctima. Amb el teu silenci normalitzes el maltracte i fas gaslighting a la víctima, que observa com el seu entorn fa veure que no passa res, entenent que és ella que no discerneix la realitat. Els darrers anys l´increment de la violència digital entre els joves és espectacular: no és l´única causa, però el fet de no criminalitzar públicament la violència de gènere, fa que els joves també la "normalitzin". De manera que troben que la violència en el si de la parella és "normal" i amb l, ajuda de la tecnologia i les xarxes socials cada any que passa augmenta notablement el control, la vigilància i la pressió sobre la parella. Així que si vols ajudar a transmetre valors d´igualtat, respecte i no discriminació, deixa de normalitzar el maltractament.
  • La normalització col·lectiva del maltractament debilita encara mes si cap, a la víctima, que es tornarà més vulnerable i sentirà que no val la pena haver-se arriscat a denunciar perquè el maltractador  en lloc de pagar el mal que fa fet, en lloc de ser qüestionat socialment, és acollit com un més, com si mai no hagués maltractat ningú. L'acceptació social al maltractador, l´intent de responsabilitzar a la víctima de la violència rebuda,  fa que per ella sigui encara més complicat despertar de la letargia de la seva consciència, en creure que aquestes maneres violentes de viure habitualment en la seva vida, són normals sense més ni més. 

Així que fes-te i fes-nos un favor. Abandona l, equidistància, que ara està tan de moda, perquè no hi ha punt mitjà en la violència de gènere. Fes pressió social contra el maltractament. Rebutja públicament la violència de gènere. No la normalitzis. No la toleris. No en siguis còmplice.

dimarts, 7 de novembre de 2017

Imsomni. No puc dormir...

Heu estat mai una nit tota sencera sense poder dormir malgrat intentar-ho amb totes les teves ganes? Allò de fer voltes al llit buscant una postura més còmoda. Aixecar-se. Beure aigua. Fer un most. Tornar al llit. Llegir una mica. Intentar altre cop dormir. No aconseguir-ho. Mirar el rellotge. Angoixar-te encara més perquè demà has de treballar i estaràs feta caldo. Aclucar els ulls. Obrir-los un altre cop... Veure caure totes les hores de la matinada i veure filtrar-se el primer raig de llum del matí mentre els neguits i les inquietuds et roben la son. 

Quan era petita rai, perquè tenir malsons es resolia anant al llit dels pares i tot arreglat. La mare mig adormida obria els llençols convidant-me a dormir al mig d´ells dos, i en menys d´un minut m, asserenava, les pors es fonien amb l,escalfor del llit i arraulida entre els pares, dormia com un tronc fins l,endemà. 

Però per desgràcia, amb el pas dels anys no he estat capaç de trobar mai més un aixopluc tan miraculós, incondicional i acollidor com el que els pares em proporcionaven. Ben segur que és llei de vida, que li  acaba succeint a tothom, però en fer-me gran he estat incapaç de reproduir aquell refugi absolutament generós enlloc més. Potser els malsons d´ara tenen una altra naturalesa i ja no s´arreglen tan fàcilment, però sigui com sigui, mai he tornat a tenir la seguretat de saber-me acollida desinteressadament i sense judicis, quan de matinada quelcom m´amoïna i em lleva la son. 

I mentre sóc aquí, desvetllada i nerviosa, el record del meu jo petit travessant a les fosques el menjador de casa els pares, esperitada, amb l´ai al cor fins arribar a la seva habitació, em remet al meu fill, que ja ha començat a experimentar les seves primeres angoixes amb el tema de la mort, i em prometo a mi mateixa que seré el seu aixopluc permanent, que podrà comptar amb mi, a qualsevol hora, sense retrets ni condicions, sempre que ho necessiti. I ja posats, encreuo els dits i conjuro tots els déus i deesses de l,univers, perquè a mesura que ell faci anys no tinguin gaires nits fosques; i quan les tingui -que les tindrà-, prego perquè trobi un refugi infal.lible que li doni escalf, unes orelles disposades a escoltar-lo sense jutjar, una abraçada que el faci sentir-se segur sempre que ho necessiti. 

Perquè estem d´acord que un mateix ha de tenir recursos per aprendre a resoldre i gestionar totes les pors, totes les inquietuds i totes les foscors que li  facin perdre la son. Però les nits llargues s´escurcen, són menys feixugues, menys angoixants, si tens un refugi màgic on aixoplugar-te. 



divendres, 3 de novembre de 2017

1984 és avui: no et perdis l´obra de teatre "1984" en anglès al Versus Teatre de Barcelona

De seguida que t´endinses en les pàgines de la novel.la de ficció "1984", publicada per George Orwell l´any 1949, te n´adones que la distòpia que el llibre reflecteix, el concepte Big Brother, l´ull que tot ho veu, el doble pensament, el pensament crític, la neollengua, el Ministeri de la Veritat, l,adaptació de la història a la versió oficial del poder tot controlant i manipulant els mitjans de comunicació, la policia del pensament o l,exaltació de les masses amb entreteniments senzills i barats que les manté ignorants però contentes, continua malauradament vigent 70 anys després de la seva publicació. 

George Orwell, autor també de "Rebel.lió a la granja", va participar com a brigadista a la Guerra Civil Espanyola i aquesta participació va marcar per sempre més la seva visió del món, tal com ell va escriure al 1946: "La guerra d, Espanya i altres esdeveniments ocorreguts al 1936-1937 van canviar les coses, i des d,aleshores vaig saber on em trobava. Cada línia seriosa que he escrit des del 1936 ha estat escrita contra el totalitarisme i a favor del socialisme democràtic com jo l,entenc". De fet, en escriure "1984", l´autor esperava que la seva lectura contribuís a evitar que una societat com la que ell descriu a la novel.la mai arribés a existir al món real -val a dir que no ho va aconseguir perquè la humanitat ha replicat la repressiva societat imaginada per Orwell repetidament i amb escreixos als anys posteriors i fins a dia d´avui-.

"1984" és una novel.la de referència, un dels llibres més influents del S.XX, reconegut arreu del món, fins al punt que orwel.lià ha esdevingut un terme utilitzat per descriure l´engany oficial, la vigilància secreta de la població, la manipulació del passat per part d´un estat totalitari, l´individualisme, el control, la prohibició de la llibertat d´expressió i la llibertat de pensament. 

Doncs bé, tant si has llegit la novel.la com si no, ara tens l´ocasió de veure-la representada al teatre en la llengua original de l´autor, en anglès, en una magnífica versió de la companyia de teatre "Escapade Theatre", dirigida per la Sue Flackal Versus Teatre de Barcelona, del 2 al 12 de novembre.

Així que fes-te un regal i vés a veure l,obra "1984" en la seva llengua original. I fixa,t bé per si trobes certs paral.lelismes entre el text de l,obra i el que està succeint els darrers anys a casa nostra. Fixa,t en els diàlegs, en les escenes, en la violència i l´hostilitat que impregna l´ambient. El Big Brother vol arrencar de soca-arrel l´herba que no té el seu mateix color?. Justifica els seus actes repressius amb la legalitat per damunt de la justícia?. Els ciutadans de l´Imperi d,Oceania viuen sotmesos a un control asfixiant i a una propaganda alienant que els desmoralitza i els impedeix pensar críticament?. Empresonen als qui s,atreveixen a pensar diferent?. Una petita minoria que ostenta el poder pretén controlar la ment dels ciutadans i sotmetre,ls al seu poder mitjançant l,ús de la por, la força, la repressió i la manipulació dels mitjans i el control de la història?.  

Insisteixo. Vés a veure "1984" i pregunta,t si et sents interpel.lat. I si t´hi sents -que t´hi sentiràs-, questiona,t a qui i perquè li pot interessar tenir-te vigilat i controlat.


Més informació aquí

dilluns, 18 de setembre de 2017

¡No te estás volviendo loca, te están haciendo LUZ DE GAS!





El gaslighting o luz de gas, es una técnica de maltrato psicológico utilizada por los narcisistas con el fin de producir en la víctima una ansiedad extrema y un nivel de confusión tal, que ya no confíe en su propia memoria, percepción o juicio con la finalidad de acabar controlando a esa persona. Es un maltrato que suele acontecer en un entorno familiar, de amistad o de pareja y casi siempre,  el acosador es una persona cercana en quien la víctima confía. El maltratador tiene una personalidad manipuladora y malévola,  y una gran capacidad de convencimiento, y una vez ha escogido a su víctima, tratará de convencerla por todos los medios de que su percepción de la realidad, de los hechos y de las relaciones personales está equivocada y es engañosa para ella misma, para conseguir anular su voluntad y obtener el control absoluto sobre ella.

El término hacer luz de gas proviene de la obra de teatro británica Gas Light (1938) y de sus posteriores adaptaciones cinematográficas. Y en la década de los 70 se empezó a utilizar coloquialmente el término luz de gas  para describir los esfuerzos para manipular el sentido de realidad de una persona. 

En una primera etapa, el maltratador se esfuerza por establecer una relación privilegiada con la víctima, mostrándose servicial, agasajándola constantemente, prestándole seductoras atenciones o enamorándola. En esta etapa el maltratador situa a la víctima en un pedestal imaginario y se dedicar a “adorarla” -mito del falso pedestal-. Pero una vez ha conseguido la confianza y la estima de la víctima, el maltratador modifica su comportamiento, empezando en este momento el proceso de devaluación de la víctima. 

Durante el proceso de devaluación, los métodos empleados por el maltratador para generar confusión en la víctima son muchos y muy variados: 

  • Retener  con frecuencia y de forma sistemática información sobre hechos y sucesos, que son reemplazados  con información falsa
  • Esconder o cambiar de lugar objetos personales de la víctima para desorientarla
  • Producir ruidos que el manipulador dice no escuchar
  • Negar que se haya sostenido una conversación
  • Negar que algo ha sucedido a pesar de que la víctima presente pruebas “irrefutables” (porque entonces el maltratador la acusará de inventar, de estar loca, de invadir su intimidad o de intentar controlar).
  • Además de negar ante la víctima algo que ella misma ha presenciado, ha dicho o ha escuchado, puede ocurrir al revés y que el maltratador intente convencer a la víctima de que ella ha hecho o dicho algo que en realidad no ha tenido lugar. 
  • Limitar la vida social de la víctima, aislarla de su entorno. Para ello se la hace desconfiar de todo y de todos garantizando así que no airee información de lo que está ocurriendo y a su vez, que la víctima acabe confiando únicamente en el acosador.

Una vez creada la confusión en la víctima, el maltratador la acusará de tener lagunas mentales, de ser despistada, de ser mentirosa y beligerante, de ser desleal,  mala persona, e intentará demostrar, con mentiras y falsos testimonios, que personas ajenas a la relación (amistades o familiares), también creen que la víctima es una persona caótica. 

Un ejemplo: pongamos que el manipulador es infiel a su pareja y esta le pide explicaciones. Inmediatamente él la acusa de inventarse problemas, de  tergiversar y malinterpretar la realidad. La acusa de ser desconfiada, de querer controlarlo todo, de no amar suficiente, de deformar las palabras y las intenciones de los demás. La acusa de imaginar enemigos y fantasmas inexistentes, de tener un problema de salud que le hace perder la memoria, de ser ella la infiel. Dirá que ya le habían advertido de que la víctima era una persona problemática incapaz de mantener una relación duradera. Dirá que está tan preocupado que no ha tenido más remedido que hablar con la familia de la víctima para explicarles lo mal que está él a causa del comportamiento de ella. Dirá que sospecha que es ella quién hace tiempo que tiene un amante. Tergiversará información del pasado que en algún momento la víctima ha compartido con él y la utilizará para sembrar la duda en la víctima...

divendres, 11 d’agost de 2017

Aurore, 50 primaveras




Un cop més el cinema francés no decepciona. Un cop més t´enamores dels personatges que es presenten sense adornaments innecesaris: naturals, imperfectes, caracteritzats de la manera més realista posible, que tenen cossos reals, viuen a cases reals i tenens problemes similars als nostres. Dones de 50 anys que realment sembla que tinguin 50 anys i que són les veritables protagonistes de la cinta. Vides senzilles, experiències quotidianes, que ens resulten extraordinariament properes. 

La pel.lícula, dirigida per la directora i actriu Blandine Lenoir, explica sense drames ni estridències, un any en la vida d´una dona de 50 anys, separada, mare de dues filles -una d´elles viu en parella i està embarassada i l´altre està en l´edat d´independitzar-se dels pares-, que perd la feina, es retroba amb un amor de joventut i, tot a l´hora, està entrant en la menopausa. 

El film tracta aquest tema tan poc habitual al cinema, el món femení, l´entrada en la menopausa i la sexualitat, d´una dona de cinquanta anys, des d´un punt de vista cómic, amable i simpàtic, però sense treure importància al moment d´inflexió que està atravessant Aurore, la protagonista, i que sembla que marcarà l´inici d´una nova etapa de vida. 

He trobat especialment emotiu el moment que la protagonista balla sola al mig del seu menjador, quan la casa és buida després de molts anys, mentre sona la cançó de Ain’t Got No – I Got Life, de Nina Simone, a partir de la cancó del musical Hair. Aquesta escena i la lletra de la Nina Simone resumeix a la perfecció el moment que està visquent l´Aurore i el missatge final que transmet 50 primaveras: en qualsevol moment, a qualsevol edat, tot pot començar de nou.