divendres, 28 de març del 2014

A veces, sólo a veces....





…Retirarse no es rendirse,
no estar en contra es agredir.
Cambiar no es hipocresía
y derrumbar no es destruir.
 
Estar a solas no es apartarse,
y el silencio no tener qué decir.
 
Quedarse quieto no es por pereza,
ni cobardía es sobrevivir.
Sumergirse no es ahogarse,
ni retrocedes para huir.
 
No se desciende trastabillando,
ni el cielo ganas por bien sufrir.
Y las condenas no son eternas,
ni por perdones vas a morir.
 
A veces, solo a veces…
Hace falta lograr soltarse,
izar las velas, abandonarse,
dejar que fluya, que el viento cambie,
cerrar los ojos y enmudecer.

M. Guadalupe Munguia Tiscareño

dimarts, 25 de març del 2014

Only doors photos !

M´agrada fer fotos a les portes. No ho puc evitar: veig una porta xula i em paro a mirar-la. I si vaig amb prou temps li faig una foto. 

Dedueixo que sento aquesta fascinació perquè les portes són una entrada, un hola, un inici i un començament. O potser perquè són una sortida, un adéu, un final i una manera d´escapar. O perquè no saps mai que trobaràs al darrere d´una porta i per tant, és curiositat, novetat i sorpresa. O potser perquè són una barrera que separa el teu jo més íntim de la resta de persones. O per què ningú sap què passa de portes cap endins?

El cas és que pensava que era una raresa meva, això de fer fotos a les portes, fins que l´altre dia penjo unes quantes fotos de portes a Instagram i veig que algú anomenat "take_photos_of_doors" em posa un cor a totes les imatges i ho miro i resulta que es tracta d´un perfil creat exclusivament per posar-hi fotos de portes.

I això em va fer pensar, un cop més, que no estem sols a l´univers i que, sempre, malgrat que de vegades ens sentim incompresos, hi haurà algú més enllà, que viu i sent com tu. I al mateix temps, crec que aquestes petites "rareses" de cadascú, són les que marquen la diferència  -allò de què tots som iguals però diferents-. 

I a tu, a què t´agrada fer-li fotos? (no val dir als nens, perquè això agrada a tothom).

dissabte, 22 de març del 2014

Què preparo?





Mai se sap.. però les coses improvitzades, les coses inesperades, les coses amb les quals no hi comptaves, acaben sent les millors.

dimecres, 19 de març del 2014

SWEET SMELL OF SUCCESS... Tens èxit a la vida?

Fa poc llegia un llistat de les 8 coses indispensable que es suposa que fan al llarg del dia les persones que "tenen èxit": 1/ No especificaven què volen dir exactament quan diuen "tenir èxit" així que cadascú que cregui el que vulgui i 2/ Si, jo també estic una mica cansadeta dels llistats de coses que s´haurien de fer per aconseguir nosequè, però no ho puc evitar: veig una llista i la llegeixo.

El cas és que una dels punts del llistat em va cridar l´atenció. No perquè sigui res de l´altre món, sinó perquè és quelcom que jo faig des de ben petita: abans d´adormir-me, quan ja sóc al llit ben calentona sota el nòrdic i tot és en silenci, just abans d´aclucar els ulls, faig un petit balanç del que m´ha passat durant el dia. Val a dir que faig una mica de trampa: de les coses que no m´han agradat faig un repàs molt ràpid, hi passo pel damunt gairebé sense aturar-me, -per exemple, si t´acomiaden de la feina, no cal reviure una vegada i una altra el moment exacte en què el simpàtic del teu cap et diu que t´acomiada, no?-, i de les coses que m´han agradat, en faig un repàs minuciós, diria fins i tot que m´hi recreo i em fa doblement feliç: per haver-ho viscut i per estar-ho revivint.

El que no especificava la llista de 8 coses que fan tots els "exitosos" és indicar si l´èxit és directament proporcional al nombre de coses que has fet durant el dia i t´han agradat -per allò què lo bo atrau lo bo- o bé, si l´exit és directament proporcional al nombre de coses que no t´han agradat i que passen a convertir-se en un repte personal - allò d´automotivar-se davant els contratemps-. En qualsevol cas, crec que la  meva tècnica de posar l´èmfasi a les coses agradables és la técnica bona, i per això, ara que estic a punt de tancar els ulls, em disposo a fer un petit balanç de les coses positives.

Penso en la súper abraçada de bona nit del Max, en la olor de la seva pell, en els seus cabells massa llargs i en com ha dibuixat uns ninos fantàstics que tenien el cap en forma de cor. Penso en totes les coses que estic aprenent. Penso en l´home guapu i somrient que ha anat a buscar els meus croissants de xocolata preferits per esmorzar. Penso en la passejada per la Rambla i la conversa de tots dos assegudets a un banc de fusta prenent el sol -com m´agrada la teva companyia!-. Penso en les meravelloses patates bullides amb pell que ens vam cruspir acompanyades de salsa de calçots cassolana i, com no, d´una cerveseta. Penso en tots els capítols de Game of Thrones que hem vist d´una tirada estirats al llit mirant les imatges que el projector reflectia sobre la paret despullada mentre menjàvem bollitos de xocolata. Mummm.

I de sobte, descobreixo que no em cal el llistat de coses a fer per tenir èxit, perquè m´adono d´un fet irrefutable: amb totes les coses que m´han passat les darreres vint-i-quatre hores, per força, sense cap mena de dubte, sóc una persona exitosa!

Així que amb aquest dolç aroma d´èxit surant a l´ambient, m´adormo més plàcidament que mai. Zzzz. Zzzz.



Feliç dia del pare !!!





dijous, 13 de març del 2014

dimarts, 11 de març del 2014

FIRST KISS. M´encanta!


Sóc fan declarada dels "primers petons". Trobo que just el moment previ a fer un primer petó a una altra persona és un instant màgic i emocionant. M´hi fixo als llibres, al cine, pregunto a les amigues els detalls del seu primer petó amb algú i prometo que he parat especial atenció a tots els primers petons que he donat -sempre que els he vist a venir, és clar-. 

Trobo que són bonics, especials i que et fan sentir una emoció diferent de tots els petons que vindran després. I no només això. El primer petó marca la diferència: la forma de besar, el fet que els llavis  i les abraçades encaixin o no, determinarà com serà la teva relació amb l´altra persona -relació de curta o llarga durada, en això no m´hi poso-. Perquè hi ha petons sexis, romàntics, ràpids, lents, d´aquells que et desperten el desig o d´aquells que te l´adormen per sempre més.

I no dec ser l´única que sent aquesta fascinació pels primers petons perquè la directora de cinema Tatia Pilieva n´ha fet un anunci/experiment audiovisual, de nom FIRST KISS, que s´ha convertit en trending topic a la xarxa: pel seu First Kiss, Pilieva ha reunit a 20 desconeguts i els ha demanat que es fessin un primer petó. Ha filmat tots aquests petons i ha penjat el vídeo al Youtube - que ràpidament s´ha fet viral amb més de sis milions de visites en menys de vint-i-quatre hores-.

Tot i que els protagonistes del vídeo/anunci siguin actors, models o musics, no es coneixien i no sabien que haurien de fer, així que la seva reacció és real: no us perdeu la cara que fa la gent quan sent la proposta ni la "vergonyeta" que senten tots i totes abans de fer el primer pas d´aproximació i passar a l´acció... Us agraden els primers petons?




*Música: We Might Be Dead by Tomorrow', de Soko

dijous, 6 de març del 2014

Dijous. Microcuento


- Te quiero
- Sí. Pero ya no me vale.

Festa del Bosc a la Serralada Marina - Badalona 2014

Ja hi vam anar l´any passat i aquest any repetirem, més que res perquè fa il.lusió comprovar si algun dels nostres arbrets ha aconseguit sobreviure a tota una primavera, un estiu calorós, una tardor plujosa i un hivern fredolic... Què de què us estic parlant?. Doncs de la Festa del Bosc!. 


Diumenge que ve, 9 de març, es torna a celebrar la Festa del Bosc, emmarcada dins el programa "Badalona, recupera el bosc", a la Serralada de Marina, concretament a l´àrea de lleure de Can Ruti. 


En aquest aplec s´organitzen un conjunt d’activitats que tenen com a objectiu la recuperació dels arbres i la vegetació de la zona i al mateix temps, fomentar el contacte de les famílies amb la natura de manera activa i participativa. Hi haurà contacontes per als mes petits, rocòdrom, tir amb arc, tallers de fauna autòctona...


Una de les activitats principals consisteix a la plantada d´arbres que enguany es portarà a terme en finques municipals de l’entorn de Can Ruti. Començarà a les 10.30 hores i finalitzarà a les 14 hores i s´espera plantar 500 arbustos de diferents tipus -romaní, espígol, aladern i llentiscle-, a més de 10 roures.


Així que ja teniu un bon pla per a tota la família: diumenge 9 de març, vine a la Festa del Bosc ! 








dimecres, 5 de març del 2014

Hablando de selfies... CamMe

 

 

Os hablé por primera vez de las selfies, aquí. Luego volví a hablar de las selfies de grupo o usies, aquí, cuando la selfie de Obama en el entierro de Mandela empezó a hacerse viral. Y ahora hace unos días, volvemos a hablar de una selfie famosa en el mundo entero: la selfie que Ellen DeGeneres tomó en la ceremonia de los Oscars de este año, que se ha convertido en la imagen más tuiteada de la historia.

Los admiradores y practicantes de esta modalidad fotogràfica pueden estar tranquilos, pues todo apunta a que tenemos selfies para rato. Y los programadores lo saben. Y por eso el premio a la Aplicación para móvil Más Innovadora de los Global Media Awards 2014 fue otorgado hace unos días a la empresa israelí PointGRab que presentó: CamMe, que permite tomar la selfie o la usie perfecta. 

Con esta app gratuíta para iPhone se amplia la fiebre de los selfie de la cara al cuerpo entero. Porque  resulta que CamMe permite realizar fotos a distancia -desde 0.5 a 5 metros- sin necesidad de tocar el dispositivo móvil: levantas el brazo, cierras la mano y la aplicación solita entiende que quieres una imagen, así que en pocos segundos la cámara se dispara.

También tiene otras opciones, como la opción de hacer tres fotos seguidas y presentarlas, secuenciadas, a modo del clásico fotomatón. O la opción de compartir directamente en redes sociales, como Twitter o Facebook.

Así que ya no tienes excusa para no salir de cuerpo entero en la foto. Bájate la Cam Me ! (yo ya la tengo)

dilluns, 3 de març del 2014

Quiénes somos, de dónde venimos, adónde vamos ?



Fa dies que repeteixo el mateix discurs, a tall de "mantra", a mi mateixa, a altres persones i en diferents entorns. Suposo que ho faig en un intent de motivar-me per encarar aquesta nova etapa: la vida tal com la van viure els nostres pares ja no existeix.

En aquests darrers cinc anys hem viscut una transformació a escala global i en tots els nivells -econòmic, social, laboral, familiar-, un canvi rapidíssim i sense possibilitats de rebobinar i fer marxa enrere. Tot i que de vegades sembla que no ens assabentem o no ens volem assabentar. Però perquè quedi clar: hem entrat en una nova era i ens hem d´oblidar del que hem viscut fins ara, perquè els paràmetres d´abans ja no valen. 

Suposo que ja us heu adonat que una feina ja no és per sempre i que, segurament, al llarg dels anys tindràs més d´una i més de dues professions diferents -no parlem ja de la quantitat de llocs de treballs diferents que ocuparàs al llarg de tota la teva vida laboral-.

Haureu observat també que les parelles ja no duren tota la vida i per estadística, és més que provable que els teus fills acabin vivint en dues cases diferents: la teva i la del teu ex. 

Ara ja saps que comprar un pis no és una inversió, més aviat és una trampa, una teranyina que t´atrapa durant 30 o 40 anys -en aquests moments, la majoria de famílies hipotecades deuen més diners al banc del que realment costa el seu habitatge-. 

Estudiar no és garantia d´estar preparat perquè hi ha menys oportunitats laborals però sobretot perquè no sabem per a què ens hem de preparar -els experts diuen que les professions del futur encara no s´han inventat-. Penseu que més del 40% de llicenciats estan treballant en una feina que no requereix d´aquesta titulació.

Pots parlar amb qui vulguis, quan vulguis i com vulguis gràcies a les TIC, però cada cop hi ha més gent que es sent sola i es calcula que 350 milions de persones al món pateixen de depressió. 

S´esvaeix l´estat del benestar: no comptis a rebre una jubilació minímament raonable després de 40 anys cotitzats ni creguis que la seguretat social vetllarà per la nostra salut eternament. 

La combinació esforç + dedicació ja no és sinònim d´èxit, perquè l´esforç no et garantirà un treball remunerat per tota la vida, ni et pagarà la hipoteca, ni t´omplirà la nevera -això era abans-.

Les classes socials estan desapareixent: els indicadors de pertinença a una classe social -com ara nivell d´estudis, ocupació, ingressos i riquesa- són termes que ja no indiquen res perquè pots tenir una carrera, un màster, un pis que estàs pagant al banc i una feina que sembla estable, però en realitat tot es pot esfumar de la nit al dia. Per tant aquests indicadors estan obsolets. Concretament, la classe que més està patint aquest canvi brutal és la classe mitjana. 

Perquè ho entengueu: segons l´economista i premi Nobel Paul Krugman, si no tens prou diners per a canviar de cotxe o per a reparar la caldera, no ets classe mitja, ets pobre -malgrat el teu gust pels clàssics i per l´òpera, el teu pis hipotecat de quatre habitacions, el teu vell 4x4 i els teus màsters i postgraus-.  Krugman va més enllà i diu que per a considerar-te classe mitjana, has de tenir 3 coses: feina estable, assegurança mèdica privada i estalvis suficients -entenent per estalvis suficients 8 mesos de "emergency found" o el que és el mateix, 8 vegades la quantitat de diners que necessites mensualment per viure i atendre totes les teves despeses i totes les teves necessitats. Per exemple si la teva família necessita 1200 euros mensuals, hauries de tenir estalviat un mínim de 9.600 euros, ja que si et quedes sense feina, 8 mesos és el temps mig que es triga a trobar una de nova. Reuneixes aquests 3 requisits? Els seguiràs reunint d´aquí a sis mesos? Saps quants milions de persones ja NO són classe mitjana segons aquests barems perquè viuen "paycheck to paycheck" -allò de viure al dia o de paga en paga-?

La incertesa és doncs la nota predominant perquè ja res és estable, res és segur i res no és per sempre... Però no dramatitzem.
A grans mals, grans remeis. 

El que hem de fer és reinventar-nos, canviar els esquemes i adaptar-nos als nous temps. Primer assimilant que el que abans era, ara ja no és. L´estabilitat ja no existeix i punt. Segon, hem de valorar altres aspectes de la vida i aprendre a viure, feliçment, sense el coixí de l´estabilitat. Hem d´innovar. Arriscar-nos. Saber viure amb el que necessitem: res d´acumular diners, cases o propietats. Deixa d´hipotecar la teva vida. Gaudeix de l´ara. Busca una feina -o crea-la tu- que t´agradi, que t´apassioni, que et faci sentir bé, encara que guanyis molts menys diners. 

I sobretot, deixa de culpar-te perquè la teva trajectòria no s´assembli a la dels teus pares perquè ara ja no és abans. Estar clar que les anteriors generacions van aconseguir molt més amb molt menys, però això és història. Així que amunt, malgrat que les regles del joc ja no estiguin clares. Juga la teva pròpia partida, crea noves normes. 

Pensa que tots estem buscant el nostre lloc, i que malgrat que ens facin creure que no, al món hi ha lloc per a tots... Ah, i no et preocupis. Jo també sóc pobre de solemnitat segons definició de Krugman, perquè ara mateix, ni puc comprar-me un cotxe nou ni canviar la caldera!

*******

Hace días que repito a modo de mantra el mismo discurso. A mí misma, a otras personas y en diferentes entornos. Supongo que lo hago en un intento de motivarme para encarar esta nueva etapa: la vida tal como la vivieron nuestros padres ya no existe. 


En estos últimos cinco años hemos vivido una transformación a escala global y en todos los niveles -económico, social, laboral, familiar-, un cambio rapidísimo y sin posibilidades de rebobinar para volver atrás. Aunque a veces parece que no nos enteramos o no nos queremos enterar. Pero que quede claro: hemos entrado en una nueva era y nos tenemos que olvidar de lo que hemos vivido hasta ahora, porque los parámetros de antes ya no valen. 


Supongo que habrás advertido que un trabajo ya no es para siempre y que, seguramente, a lo largo de los años tendrás más de una y más de dos profesiones distintas -por no hablar de la cantidad de puestos de trabajo diferentes que ocuparás a lo largo de toda tu vida laboral-. 


Habrás observado también que las parejas ya no duran toda la vida y por estadística, es más que probable que tus hijos acaben viviendo en dos casas diferentes: la tuya y la de tu ex. 


Ahora ya sabes que comprar un piso no es una inversión, más bien es una trampa, una telaraña que te atrapa durante 30 o 40 años -en este preciso instante, la mayoría de familias hipotecadas deben más dinero al banco de lo que realmente cuesta su vivienda-. 

Estudiar no es garantía de estar preparado porque hay menos oportunidades laborales, pero sobre todo porque no sabemos para qué nos tenemos que preparar -dicen los expertos que las profesiones del futuro aún no se han inventado-. Piensa que más del 40% de licenciados están trabajando en un trabajo que no requiere de esta titulación. 

Puedes hablar con quien quieras, cuando quieras y como quieras gracias a las TIC, pero cada vez hay más gente que se siente sola y se calcula que 350 millones de personas en el mundo sufren de depresión. 

Se desvanece el estado del bienestar: no cuentes con recibir una jubilación mínimamente razonable después de 40 años cotizados, ni esperes que la seguridad social vele por nuestra salud eternamente. 

La combinación esfuerzo + dedicación ya no es sinónimo de éxito, porque por desgracia, el esfuerzo no te garantizará un trabajo remunerado para toda la vida, ni te pagará la hipoteca, ni llenará tu nevera -eso era antes-. 


Las clases sociales están desapareciendo: los indicadores de pertenencia a una clase social -como nivel de estudios, ocupación , ingresos y riqueza- son términos que ya no indican nada porque puedes tener una carrera, un máster, un piso que estás pagando al banco y un trabajo que parece estable, pero todo eso se puede esfumar de la noche a la mañana. Por lo tanto estos indicadores están obsoletos. Concretamente, la clase que más está sufriendo este cambio brutal es la clase media. 


Para que lo entendáis: según el economista y premio Nobel Paul Krugman, si no tienes suficiente dinero para cambiar de coche o para reparar la caldera, no eres clase media, eres pobre -a pesar de tu gusto por los clásicos y por la ópera, tu piso hipotecado de cuatro habitaciones, tu viejo 4x4 y tus másters y postgrados-. Krugman va más allá y dice que para considerarte clase media, debes tener 3 cosas: trabajo estable, seguro médico privado y ahorros suficientes -entendiendo por ahorros suficientes 8 meses de "emergency found" o lo que es lo mismo, 8 veces la cantidad de dinero que necesitas mensualmente para vivir y atender todos tus gastos y todas tus necesidades. Por ejemplo si tu familia necesita 1.200 euros mensuales, deberías tener ahorrado un mínimo de 9.600 euros, ya que si te quedas sin trabajo, 8 meses es el tiempo medio que se tarda en encontrar un nuevo empleo. Reúnes estos 3 requisitos? Los seguirás reuniendo dentro de 6 meses? Sabes cuantos millones de personas ya NO son clase media según estos baremos porque viven "paycheck to paycheck" -es decir, viven al día, de paga a paga-? 


La incertidumbre es pues la nota predominante porque ya nada es estable, nada es seguro y nada es para siempre... 
Pero no dramaticemos.
A grandes males, grandes remedios. 
Lo que tenemos que hacer es reinventarnos, cambiar los esquemas y adaptarnos a los nuevos tiempos. Primero asimilando que lo que antes era, ahora ya no es. La estabilidad ya no existe y punto. Segundo, debemos valorar otros aspectos de la vida y aprender a vivir, felizmente, sin el cojín de la estabilidad. Debemos innovar. Arriesgarnos. Saber vivir con lo que necesitamos: nada de acumular dinero, casas o propiedades. Deja de hipotecar tu vida. Disfruta del ahora. Busca un trabajo - o créalo tú - que te guste, que te apasione, que te haga sentir bien, aunque no ganes demasiado dinero. 


Y sobre todo, deja de culparte porque tu trayectoria no se parezca a la de tus padres porque ahora no es antes. Está claro que las anteriores generaciones lograron mucho más con mucho menos, pero eso es historia. Así que arriba, aunque las reglas del juego ya no estén claras, puedes jugar tu propia partida y crear nuevas normas. 


Piensa que todos estamos buscando nuestro lugar, y que pese a que nos hagan creer que no, en el mundo hay sitio para todos... Ah, y no te preocupes. Yo también soy pobre de solemnidad según definición de Krugman, porque ahora mismo, ni puedo comprarme un coche nuevo ni cambiar la caldera!