Ets un hipster?

T´agrada el rotllo vintage, dur roba que sembli antiga, la música alternativa, els productes artesanals i circular en bicicleta per la ciutat?. Potser, sense buscar-ho, ets tot un hipster. O potser ho tens claríssim i ho ets molt conscientment. El cas és que ser hipster segueix estant de moda i a continuació us detallo els trets diferencials que els identifiquen. 

Els hipsters donant un nou ús a les coses velles, en una barreja de preocupació ecològica i nostàlgia del passat. Són amants dels encants, els llibres de vell i la roba vintage. Això si, combinant aquesta roba "vella" amb peces de roba nova i tecnologia actual - iPod, iPads, iPhone-. La rova nova, però ha de tenir un aire antic i bohemi -botigues com ara Urban Outfitters o  American Apparel "imiten" aquest estil retro-. I també és important que la roba vagi a capes i que no combini gaire entre si, és a dir, els homes durien uns skinny jeans amb una samarreta, una camisa de franel.la tipus llenyataire, un hoodie al damunt i una bufanda si fa fred; i les dones - millor cool que sexy- durien uns leggings amb un vestit primaveral a sobre i un jersei gruixut de llana al damunt, tot plegat adornat amb un cinturó d´estètica vintage. IN, les T-shirts amb llegendes “witty”, les dessuadores amb caputxa, els barrets -tant per a ells com per a elles-. OUT els "trajes", les corbates i les motxilles. Mai us poseu una motxilla a l´esquena: el que es porta és una bossa estil missatger creuada al pit o en bandolera, d´una mida prou gran per transportar el MacBook Air, la Polaroid instantània - que a mi m´encanta- i una Moleskine. També és obligatori que sembli que duus els cabells en llibertat -malgrat que t´hagis gastat una pasta en un tall de cabells o en fer-te metxes que semblin naturals-. Així, les noies duran els cabells solts o bé recollits en un monyo informal i els nois semblaran "naturalment" despentinats, despreocupats dels seus cabells i sovint lluiran barba. És important també consumir productes artesanals, ja sigui formatges de la fira que fan a la Plaça del Pi, cervesa local, productes comprats a la Plaça municipal o lluir bufandes i barrets de llana comprats a una fira medieval. Evidentment la nevera ha d´estar plena de menjar orgànic i l´armari ple de tes de tot el món. Cada moble i cada objecte de decoració de casa teva respon a setmanes senceres de recerca per aconseguir just el que volies. Per moure´t per la ciutat el millor és fer-ho en bici i si és d´aquelles que tenen un aire retro -i que per cert són caríssimes- millor que millor. Ah!, tot i que sempre són prims, els hipsters no corren ni van al gimnàs. Ells practiquen ioga, Bikram ioga i bici. Que tens miopia? Estas de sort!. Perquè un hipsters dels de debò hauria de lluir unes ulleres de lectura d´aire retro - les Ray Ban Wayfarers són un dels seus models preferits-. Les sabates han de ser sobretot còmodes, tant pels homes com per les dones. Per viatjar, res de Londres o New York perquè ja estan desfasats: Berlín és el seu destí preferit.

És difícil definir els hipsters perquè ells mateixos defugen de les etiquetes i no es reconeixen com a hipsters -malgrat que tots ells vesteixen i actuen igual-. Hi ha qui els considera un estereotip que ha anat eclipsant a la veritable cultura indie, qui diu que són uns fetitxistes de tot lo "autèntic", o uns assassins de tot el que és original, qui els qualifica de "creguts plens de contradiccions", qui els relaciona bàsicament i exclusivament amb una posició social determinada o qui els critica per considerar-se ells mateixos "més genials que Amèrica". 

En qualsevol cas, podríem dir que la cultura hipster és una subcultura associada a la música independent, amb una sensibilitat molt variada, una necessitat de fugir dels corrents culturals predominants (mainstream) -caçadors a la recerca del que és nou- i propera als estils de vida alternatius. Els hipsters provenen de la classe mitja-alta. Sovint se´ls senyala com una mena de yuppies intel.lectuals i modernets i per tant, se´ls considera educats, amb una bona feina i cert poder adquisitiu. Viuen a barris "guais" i tenen horts urbans a casa. Els agrada el cinema independent, la música indie o el R&B -o quan menys coneguda pel públic en general millor-, l´art, els llibres i les publicacions culturals -els comics també, però no qualsevol-. No miren la tele. Els encanta Internet i tot el que sigui novetat a la xarxa. Solen anar a cafès culturals, lectures en veu alta, bars petits amb encant o restaurants acollidors i les seves àrees de treball són les creatives, humanes o tecnològiques. Se´ls associa amb un gust general per la recerca intel.lectual i amb una apreciació irònica de les classes inferiors i les subcultures.

Què? Com ho veus? Ets un hipster? Ho vols ser?

¿En qué párrafo te reconoces tú?

“Hay personas que tienen pareja pero se sienten tan solas y vacías como si no las tuvieran.
 
Hay otras que por no esperar deciden caminar al lado de alguién equivocado y en su egoísmo, no permite que ese alguién se aleje, aún sabiendo que no le hace feliz.


Hay personas que sostienen matrimonios o noviazgos ya destruídos, por el simple hecho de pensar que estar solos es difícil e inaceptable.


Hay personas que deciden ocupar un segundo lugar tratando de llegar al primero, pero ese viaje es duro, incómodo y nos llena de dolor y abandono.


Pero hay otras personas que están solas y viven y brillan y se entregan a la vida de la mejor manera. Personas que no se apagan, al contrario, cada día se encienden más y más. Personas que aprenden a disfrutar de la soledad porque las ayuda a acercarse a si mismas, a crecer y a fortalecer su interior.


Esas personas son las que un día sin saber el momento exacto ni el por qué se encuentran al lado del que las ama con verdadero amor
y se enamoran de una forma maravillosa.”

TERESA DE CALCUTA

Compra´t una vida per favor! / Cómprate una vida por favor!

Divendres 13. Hi ha qui té problemes de superstició amb aquest tipus de data, però la veritat és que a mi no em fa res. Perquè a mi em fan "grima" altres coses. Com ara tenir al teu entorn -laboral, familiar, grup d´amics- una persona envejosa. Buf, l´enveja. Això si que és xungo. Sabeu de quin tipus de persona us estic parlant?.

Hi ha moltes definicions per aquest sentiment tan miserable, però jo he escollit la següent, del psiquiatre Dr. Saúl F. Salischiker: "Quan una persona s´obsessiona i deixa de viure la seva vida per estar pendent de la vida d´un altre -que ella identifica com el seu adversari-, del seu entorn, i s´atabala per cadascun dels seus triomfs... A més de demostrar greus senyals d´inferioritat, demostra que es tracta d´una persona psiquiàtricament malalta".

L´enveja és corrosiva, destructiva, provoca un dolor immens a qui la sent i anul.la la capacitat de gaudir de l´envejós, que sempre està rabiós, enutjat i resentit perquè li pesa el bé dels altres. El pitjor de tot és que l´envejós, porta l´enveja a dins, és insaciable i mai estarà satisfet: sempre trobarà algú nou amb qui obsessionar-se.

Sovint, l´envejós no desitja un objecte en particular que posseeix una altra persona sinó que el que anhela és la felicitat de l´altre. Això significa que no li agrada la seva vida, així que es converteix en una persona amargada que, desesperada, intenta amargar la vida d´aquell a qui enveja -que ho intenti, no vol dir que ho aconsegueixi, és clar-. Perquè no us penseu que l´envejós es limita a ser infeliç. No senyor. L´enveja fa dolents als envejosos: víctimes de la seva pròpia mediocritat, a més de sentir-se desgraciats, els envejosos dediquen gran part del seu temps a fer mal als altres.

El Max fa set anys

De vegades me´l miro, escolto els seus raonaments, el veig reivindicant la seva personalitat, tan guapo, tan ben fet, tan perfecte, tan ell, que em sembla impossible que una vegada estigués dins la meva panxa, petit com una ameba. I reconec, malgrat els moments menys bons, malgrat les renúncies i els maldecaps, que ser mare del Max és el millor que m´ha passat a la vida fins ara. 

Seré la seva mare sempre. Dóna igual que jo creixi, que em faci gran, que em faci vella. Dóna igual on visqui, a qui conegui, a qui deixi de veure o a qui estimi. Sempre seré la mare del Max. És el més fort dels lligams. Una mare que vetlla pel seu fill. Un vincle indestructible que mou el món des dels orígens. Sempre ets mare. Fins al final. 

I avui fa set anys!. I està content de dur el pastís a l´escola, perquè ell mateix l´ha decorat amb lacasitos escrivint el seu nom subratllat per un somriure. I jo el miro i també estic contenta. I agraïda de cada instant que visc amb ell.

Moltes felicitats Max!

 

También esto pasará

Un poderoso emperador convocó a los sabios de su corte y les pidió que encontraran una frase que sirviera para todas las situaciones posibles. Los sabios estuvieron deliberando durante meses, tras los cuáles se personaron ante el emperador y le presentaron su propuesta: "También esto pasará". 

También esto pasará. ¡Ciertamente sirve para todas las ocasiones!. Porque por más situaciones horribles que te toque enfrentar, la vida seguirá su curso. Y a la noche le precederá el día. Y aunque a veces te pueda parecer insultante, el mundo seguirá girando... Hasta que un día te des cuenta de que ya pasó. 
Pasó a la historia, al olvido, se convirtió en una anécdota o tal vez en una experiencia vital. Pero pasó.

Porque nada dura eternamente. Porque estamos en constante cambio. Porque sabes que a lo largo de los años tendrás que adaptarte a nuevas realidades. Porque los sentimientos desaparecen o evolucionan o se transforman. Porque la vida es un ciclo que nunca se detiene. Recuérdalo siempre: la pena y el dolor pasan. Y la alegría y la euforia también. 
 

Así que no te rindas, no te detengas, no tengas miedo, no desfallezcas. Esto que te está sucediendo también pasará.

 

 

La bruja de al lado

(...) Cuando la joven se acercó al cristal para mejorar su campo de visión, no pudo disimular su horror. Era un ser repugnante.

Bajo el sombrero andrajoso, lucía una melena sucia y alborotada: el pelo era quebradizo, amarillento, casi verde, como si se hubiera chamuscado con la plancha de carbón. Y su rostro era asimétrico e inhumano. Tenía lo ojos claros, caídos, pequeños y rápidos y a su alrededor miles de patas de gallo afeaban, si cabe aun más, su mirada de ave carroñera. Tenía una narizota grande, ganchuda, rojiza, como si se tratara de la nariz del borrachín del pueblo. ¿Y su boca?. Era una boca pequeña, de labios finos y dientes amarillos. Al reír, se podía vislumbrar su lengua blanquecina y al expirar, su aliento apestaba. Y por su expresión enajenada diríase que la inteligencia de la bruja brillaba por su ausencia.

No advirtió su presencia en la ventana, así que, sabiéndose a solas, se desvistió para tomar un baño en un barreño lleno de mugre y agua sucia que escondía debajo de la cama. Aquel movimiento hizo salir algunas ratas de su escondite. La joven tuvo que hacer un esfuerzo para no gritar. El espectáculo era dantesco. El cuerpo de la bruja era extremadamente delgado y malhecho. Tenía una defecto en la columna que la obligaba a curvar los hombros y la espalda formando una espléndida joroba. Era tan seca como el palo de su escoba. No parecía una mujer. Donde deberían estar sus pechos había un trozo de piel, lisa y lechosa, cubierta por unos pezones minúsculos, afilados y oscuros, como de cabra. No tenía caderas y su trasero era recto y plano como una tabla.

Su piel blanca, enfermiza, plagada de verrugas y escamas, provocaba rechazo. En las piernas y en las pantorillas, antes cubiertas por su harapiento vestido, se dibujaban unas tremendas venas azules, varices hinchadas como globos, que brillaban llenas de sangre. Una verruga brillante y aceitosa ocupaba casi todo el pie izquierdo de la bruja. Sus uñas, las de las manos y las de lo pies, eran largas y negruzcas.

Durante un instante, sintió compasión por la bruja. Con ese aspecto nadie la amaría nunca. Nadie permanecería junto a ella demasiado tiempo. Nadie le ofrecería su amistad. Ningún hombre en su sano juicio se sentiría atraído por ella. Ni amigos, ni familia, ni amantes. Estaría siempre sola... Pero entonces recordó todas las maldades, todo el dolor y todo el odio que la bruja había sembrado a su alrededor y dejó de sentir pena por ella. Si aquella mujer no hubiera sido tan cruel, si su interior no estuviera tan putrefacto, no tendría ese aspecto tan repulsivo: cuando salía a la calle se maquillaba, se arreglaba y utilizaba su magia negra para disimular tanta fealdad, pero en la soledad de su hogar, la bruja tenía justamente el rostro que le correspondía.
Tal vez, durante un tiempo, conseguía engañar a la gente mediante trampas y hechizos, pero al final, cualquiera que se acercaba a ella, acababa descubriendo su verdadera esencia y huía despavorido. 

No pudiendo soportar más esa visión, la joven apartó su mirada. No estaba preparada para soportar tanta podredumbre, así que se alejó de la ventana, prometiéndose a si misma que jamás, bajo ningún concepto, volvería a acercarse a un ser tan deleznable (...)

Oh, Madrid!