Feliç 2017 !!!

Tic tac tic tac... a punt d, acabar-se els 365 dies del 2016... Tic tac tic tac... A punt d´estrenar els 365 dies del 2017... Tic tac tic tac...

Us desitjo que l´any 2017 sigui millor que tots els anys anteriors, que aprofiteu al màxim cadascun dels 365 dies del nou any, que els espremeu, que n´assaboriu tots els matisos, salats, dolços, amargants...

Respecta el meu dret a la desconnexió !

Tornes a casa després d´un dia de molta feina, molts nervis i moltes presses. Estàs desitjant arribar a casa i preparar-te una infusió de canyella i cardamom, descalçar-te i estirar-te al sofà al costat de la novel·la que estàs llegint, que potser no obriràs. Perquè potser t,adorms o medites escoltant la teva respiració o et poses música. Però de sobte es trenca la màgia. El mòbil comença a emetre sons. Estàs rebent whatsapps de diferents persones i diferents grups. Decideixes no contestar perquè necessites de debò descansar el cervell. Però els missatges es multipliquen reclamant una resposta: al no contestar immediatament, els qui envien els missatges comencen a enviar missatges de "pressió" per a que els contestis. Diuen que diguis quelcom perquè ho necessiten, perquè estan preocupats, perquè sinó contestes ets borde, que donis com a mínim senyals de vida... I resulta que si a l´arribar a casa tenies angoixa, ara encara en tens més. On ha anat a parar el nostre dret a estar sols, la nostra intimat, el nostre espai personal, els nostres moments d´introspecció?.

Els que t´envien missatges no poden parar-se a pensar que pots estar fent qualsevol cosa que et manté ocupat, que requereix la teva dedicació o la teva atenció i que, per tant, no els pots o no els vols respondre ara? Pot ser que estiguis amb amics, o que vulguis descansar, o que el trobis malament, o que vulguis llegir, o escriure una poesia, o que vulguis passar temps de qualitats amb el teu fill o que estiguis fent l´amor, o estenent la roba o donant-te una dutxa o al cinema... És que ja no tenim dret a estar desconnectats?.

Sovint, quan no responem de seguida els missatges que rebem ens sentim culpables i pressionats, però aquests sentiments són perjudicials i els hem de desterrar del nostre dia a dia. Que no contestis de seguida no significa que no estimis a la gent que t, envia missatges; que no contestis no significa que no valoris qui t´escriu. Però no, no tens perquè contestar si no en tens ganes. No et sentis obligat. No et sentis malament. Escolta bé: tens dret a no estar connectat al mòbil, tens dret a no estar permanentment localitzable i tens dret a no contestar, sense que això impliqui cap represàlia ni cap acció punitiva contra la teva persona. I si algú no et respecta aquest dret és ell qui té el problema - ja sigui un problema d,intolerància, d´intrusisme, de control sobre els altres, d´egoisme, d´egocentrisme-, però no tu. Tu no tens cap tara pel fet de voler viure la teva pròpia vida sense interferències constants. Ja contestaràs quan puguis o quan vulguis.

I sàpigues que no estàs sol: últimament estan augmentant molt considerablement els membres d,una nova tribu urbana, que vindrien a ser els "desconnectats". Aquesta tribu urbana ha optat per abandonar la vida virtual i abraçar la vida real, la de veritat, la que té lloc fora de les pantalles. Els "desconnectats" són persones que de manera voluntària diuen no a la hiperconnectivitat permanent a internet, als smartphones, als videojocs i a les xarxes socials, ja sigui per millorar la seva qualitat de vida, ja sigui per deixar de formar part del Gran Hermano i del control extern sobre les nostres dades, els nostres moviments i els nostres gustos, que comporta la navegació per la xarxa. 

Els "desconnectats" reclamen relacions reals amb l,entorn i/o amb un mateix, sense l´omnipresència de la tecnologia. Quedar per fer un cafè, gaudir d´un sopar amb amics escoltant-los a tots i mirant-los als ulls, estirar-te a prendre el sol mentre penses en les teves coses, passar un dia de platja amb la família dedicant-los la teva atenció plena... En resum, gaudir el present de manera real i conscient i només connectar-se quan és necessari.

Si us interessa el tema, podeu llegir "La gran adicción. Cómo sobrevivir sin internet y no aislarse del mundo" (Editorial Arpa), un llibre que narra els casos de varies persones que com l´autor, Enric Puig Punyet, han decidit desconnectar-se de la xarxa per motius de salut i qualitat de vida. També podeu informar-vos del manifest Carta de drets digitals, que al 2013 van signar 562 escriptors i intel·lectuals de 82 països -entre ells 5 premis Nobel de literatura- declarant-se en contra de la vigilància massiva i l´espionatge per part d´empreses, lobbies i Estats als ciutadans per mitjà de la xarxa.

I si et sembla que al desconnectar-te perds algunes amistats, no et preocupis: no devien ser gaire bons amics si et deixen per un motiu tan inconsistent. A més a més, recorda que un ha de poder ser sempre un mateix, sobretot amb les seves amistats, i si no et respecten és que no et volen.

Així que ja saps, sigues tu qui controli com, quan, a on i amb qui et vols comunicar. I si et fa sentir millor, desconnecta,t.

Mitomania: com detectar als mentiders compulsius

Dijous al vespre. Fred. Manta de quadres i galetes de xocolata. Piquen a la porta. Obro i no hi ha ningú... S´haurà amagat? S´ha equivocat i ara no vol parlar? És algú que conec que em vol molestar?. I de sobte recordo que feia dies que us volia parlar dels mitòmans. No us penseu que estic parlant d´un mentider circumstancial, aquell que inventa mentides per defensar-se o per protegir-se, és a dir, amb una finalitat sigui del caire qe sigui. No, no parlo d´això. Del que vull parlar és dels mentiders patològics, dels que menteixen perquè si, sense motivació aparent i sense reparar en les conseqüències - perquè en els mitòmans destaca aquest caràcter compulsiu de la mentida-. I per desgràcia, tots hem topat amb algun mentider patològic a la feina, a l´escola, al carrer o fins i tot, a casa nostra.

Tot i que sóc una persona afortunada, he de dir que a l´hora d´evitar mentiders no te tingut la sort que jo voldria, perquè tot i que n´he conegut pocs, algun d,ells era especialment perillós, d´aquells que ja no es poden controlar, que menteixen cada cop que obren la boca,  amb facilitat i sense cap rastre de culpabilitat. 

Un dels problemes dels mentiders patològics es que costa distingir-los dels  simples mentiders -que podem trobar a tot arreu i són inofensius-. Costa identificar-los precisament perquè son mentiders "professionals" que porten tota la vida mentint. Són persones que presenten trastorns de la personalitat, amb greus problemes d´autoestima, que menteixen per a construir una millor imatge de si mateixos davant de la societat o del seu cercle proper; o bé per aconseguir tot allò que desitgen, sense importar quin és l´objectiu o a qui van fent mal pel camí. A la llarga però, se´ls acaba descobrint. 

Per això als mitòmans no els agrada intimar massa amb ningú -saben que al final seran descoberts-, i per això no poden mantenir lligams estrets i canvien sovint d´amics, de parella, no tenen massa sintonia amb cap familiar, no mantenen relació amb la gent de la feina o intenten no "barrejar-la" amb la vida personal... Per si hi ha un mentider patològic a la vostra vida sense saber-ho -per exemple, estas començant una relació amb algú i encara no el coneixes prou-, us deixo algunes pistes que us ajudaran a identificar-lo:

• Pateixen de frustració, són egoïstes, narcisistes i no tenen control dels seus impuls. Són manipuladors, convencen i sonen creïbles. Però al mateix temps són vagues i inconsistents a l´hora de parlar del seu passat.

• Viuen al seu món irreal i utilitzen les mentides per (...)

Canviar d´hàbits estimant-te molt

Diuen alguns experts, de fet vaig parlar d´aquest tema en algun post anterior, que les persones necessitem només 21 dies per abandonar un hàbit i crear-ne un de nou. És a dir, vint-i-un dies per deixar que el nostre cos i la nostra ment s,acostumin a quelcom nou -per exemple matinar- i abandonin un comportament arrelat - per exemple, llevar-se tard i amb el temps just-. D´acord amb aquesta tècnica emprada per coachs de totes les especialitats, se suposa que si durant 21 dies realitzes una nova activitat per tal de crear un nou hàbit a la teva vida diària, a partir del dia 22, aquesta nova activitat esdevindrà un comportament habitual que repetiràs de manera automàtica i espontània la resta de la teva vida. 

Bé, fins aquí tot molt guai, molt happy, molt optimista i molt positiu. Però seriosament, algú es creu de debò que canviar un hàbit sigui tan fàcil?. Algú pensa veritablement que, per exemple, començar a practicar un esport diàriament, o deixar de comprar compulsivament, o deixar de mossegar-te les ungles o començar a seguir una dieta vegetariana, només és qüestió de tenir voluntat durant tres setmanes i després la nova conducta ja et sortirà de dins automàticament per a la resta de la teva vida?. De debò que algú s´ho creu?.

A veure, no dic que sigui impossible, no dic que no s, hagi d´intentar abandonar un mal hàbit una i mil vegades si cal, no dic que no sigui fantàstic tenir propòsits ferms de transformar els teus hàbits nocius en hàbits saludables, però no ens enganyem. Canviar d´hàbits no és un procés senzill que dura 3 setmanes: si bé el cervell és un òrgan modelable i sempre som a temps d´aprendre i experimentar coses noves que reconfigurin el nostre mapa cerebral i en modifiquin el funcionament, no sempre és possible provocar aquest canvi i reprogramar-nos en només 21 dies.

Caldrà  un període previ de reflexió i planificació de per què i com volem canviar un hàbit en concret; caldrà estar molt motivat, tenir paciència i focalitzar-nos en el nostre objectiu; caldrà esforçar-se i posar-hi moltes ganes i molta voluntat per no abandonar quan apareguin les dificultats o les recaigudes. Perquè sovint els hàbits nocius produeixen plaer a curt termini i moltes vegades, preferim aquesta immediatesa al benefici que ens reportarà un hàbit saludable a mitjà o llarg termini.

Perquè no us desanimeu, us menystingueu i plegueu veles en veure que no assoliu el vostre objectiu en 21 dies, us diré que l´equip de psicologia de la salut de la University College London va publicar a l´any 2009 un estudi que investigava el procés de formació d´un hàbit a la vida diària "Modelling habit formation in the real world". Es va demanar als participants de l´estudi que escollissin un comportament saludable que fins aleshores no tenien i l´incorporessin a la seva rutina per tal que, a força de repetir-lo, aquest comportament saludable es transformés en un hàbit. Els participants van escollir comportaments "desitjables", com ara menjar una peça de fruita a cada àpat o córrer 15 minuts després de sopar. 

Sabeu quant de temps van trigar a consolidar el comportament saludable en hàbit els participants que finalment van aconseguir el seu objectiu?

MOVEMBER... Deixa´t bigoti!

Aquest novembre, MOVEMBER torna a proposar als homes que es deixin bigoti. I aixó de què es tracta? MOVEMBER, contracció en anglès de les paraules Moustache/bigoti i November/novembre, és un esdeveniment anual que es celebra amb la intenció de conscienciar la població sobre temes de salut de l,home: tens tot el mes de novembre per deixar-te créixer el bigoti o tenyir-te´l o donar-li una forma original -i si ets dona, per aconseguir-ne un de fals- i reivindicar, d´una manera divertida, el compromís amb la investigació sobre el càncer de testicle i de pròstata, altres malalties masculines i salut mental. 

Durant els trenta dies de novembre, diferents empreses i col.lectius d´arreu del món es sumen a la causa amb un munt de propostes on el bigoti serà el protagonista indiscutible. Esdeveniments, trobades, curses de bicis, exposicions, xerrades, promocions a establiments i comerços, obres de teatre,  Movember parties... tot per tal de recollir fons que ajudin a créixer aquest projecte solidari. El fet de convertir el bigoti, signe de virilitat per excel·lència,  en el signe exterior d´aquest compromís solidari respon a la necessitat de "normalitzar" els tipus de càncer pròpiament masculins i que tothom, homes i dones, en parlin amb naturalitat, rebutjant tabús.

Movember es va celebrar per primera vegada a l,any 2003, a Austràlia, quan un grup de joves de Melbourne va tenir la idea d´afaitar-se per posteriorment deixar créixer el seu bigoti per donar suport a un amic que estava patint un càncer de pròstata. L´any següent, la Fundació Movember ja estava en marxa i començà a recaptar fons per a destinar-los a la lluita contra el càncer masculí: d, ençà fins avui, aquesta aventura solidària no ha deixat de créixer i expandir-se arreu del món. Actualment, cadascun dels països implicats organitza les seves pròpies activitats durant el mes de Novembre amb la finalitat de conscienciar la població d´aquestes malalties que afecten els homes i per a recaptar fons que es destinen al seu GAP - Global Action Plan- d´investigació i generalització del diagnòstic precoç  (producció de material educatiu, divulgació al mitjans, etc). 

Si voleu participar-hi, ja sigui de manera individual o col·lectivament, entreu a la pàgina web de MOVEMBER: hi trobareu tota la informació sobre el projecte, els esdeveniments que es celebren a prop de la vostra ciutat, les maneres de participar-hi activament, com fer un donatiu o com divulgar la seva tasca a les xarxes socials.

Si vols veure o enviar MoPhotos, clica aquí.

Soledad no escogida

" La ausencia paulatina de tu interés por mi

la falta progresiva de tus buenos días,

la elección egoísta de tu lejanía,

fueron los que determinaron que no hiciera falta viajar a Macondo;

bastaba besar tus labios para sentir...

Cien años de soledad "

Algunes mentides sostingudes

Segons un estudi recent d´un grup d´especialistes de la Universitat de Southampton, una persona diguem que "normal", diu 3 mentides en una conversa mitjana de 10 minuts (és a dir, cada 10 minuts, t´han fotut 3 farols), sense tenir en compte les exageracions ni les omissions. 

També s´ha demostrat que es triga un 30% mes de temps a dir una mentida que a dir la veritat: per això, els mentiders triguen a respondre una pregunta 1.8 segons, mentre qui respon sincerament només triga 1,2 segons a donar la seva resposta. A més a més, és vox populi que els mentiders no miren als ulls - en aquest punt no estic d´acord: he dit mentides mirant els ulls del meu interlocutor i en canvi, he estat incapaç de mirar a algú a qui li estava confessant la més gran de les meves veritats- i que estan incòmodes, es toquen la cara, el nas, la boca, les orelles mentre menteixen, alguns suen, d,altres s´equivoquen amb les paraules i utilitzen les que no toca, quequegen, canvien de tema o dins d´un mateix tema en canvien la versió, somriuen forçadament només amb els llavis...

Per tot això, quan a la feina, a la darrera avaluació 360º -els famosos 360º que tan agraden als departaments de RRHH pel seu nombre d´inputs i per la seva gran "transparència" jaja-, el meu jefe em va cridar al seu despatx i em va dir que no m,apujava el sou, no perquè no volgués, si no perquè no podia, no vaig poder evitar que un somriure sarcàstic adornés la meva carona en descobrir que no em deia la veritat. 

La conversa va durar aproximadament deu minuts, així que, segons l´estudi que us he esmentat al primer paràgraf, com a mínim em va dir 3 mentides, que jo crec que són les següents:

• No et pujo el sou no perquè no vulgui (1a mentida).
• No te´l pujo perquè no puc (2a mentida).
• Valoro molt la teva feina i espero que l´any vinent les coses vagin millor per tots, que s´acabi aquesta maleïda crisi i et pugui apujar el que et mereixes (3a mentida alternada amb diverses exageracions).

I a més, hauríeu d´haver vist com suava, les galtes totes vermelles, els seus rínxols d´or desmanegats de tan que se´ls tocava, el seu cos escampat incòmodament sobre la cadira ergonòmica últim model, sense acabar de trobar la postura adequada, els ulls que no m,enfocaven més enllà d´un instant, el seu peu dret que apuntava cap a la porta de sortida, el seu iPhone 7 Plus nou de trinca vibrant sobre la taula i copsant la seva atenció la major part dels temps...

I el pitjor de tot.

Quan ja abandonava al despatx, abans de tancar la porta rera meu, el vaig mirar i li vaig dir, ¿com a mínim no hi hauran retallades i cobrarem tots els objectius anuals, no?. Tic, tac, tic, tac, tic tac. La seva resposta no va arribar a les meves oïdes fins al cap de tres segons ( 3 segons!!!) quan sense ni tan sols parpellejar, va dir: I tant, és clar, vull dir no... no hi hauran retallades i si, si... si que cobrarem el 100 per cent dels objectius... si no és que la cosa va molt malament. Quin fred que fa avui, no?

I no sé perquè, però vaig deduir que la cosa realment va molt malament. I no sé com, vaig deduir que aquest senyor rodonet que sembla tan simpàtic és molt i molt mentider.

Equinocci de tardor 2016

Avui dijous 22 de setembre de 2016 a les 14.21 h tindrà lloc l'equinocci que marca l'inici oficial de la tardor a l'hemisferi nord. Amb aquest equinocci de tardor i l'arribada d'aquesta estació s'inicia un període d'equilibri astronòmic: la sortida de sol s'alinea exactament amb l'est i la posta de sol s'alinea exactament amb l'oest. S'equilibren les hores de llum i les hores d'obscuritat, és a dir, a partir d'avui i fins a l'arribada de l'hivern, els dies tenen una durada igual a les nits.. 

La tardor és doncs una estació d'equilibri entre dues forces contràries i complementàries, ja que una no existeix sense l´altra, com són la llum i l'obscuritat. I potser per aquest component d'equilibri que acompanya la tardor, avui a les 14.21 hores és també l'instant en què el Sol ingressa a Balança, el signe zodiacal de l'equilibri per excel·lència, marcat per la balança, la justícia i la bellesa de fluir -i que mira tu quina casualitat, és precisament el meu signe zodiacal-.
 
Se suposa -i dic se suposa perquè amb el canvi climàtic això ha deixat de ser exactament així- que amb l'arribada de la tardor els dies s'acurten, fa menys calor que als mesos d'estiu, la llum del sol s'extingeix igual que les fulles que cauen dels arbres i la pèrdua d'hores solars ens influeix disminuint la nostra energia vital. És temps de recollir-se i preparar-se per l'arribada de l'hivern. Tenim menys ganes de sortir de casa, les terrasses de les cafeteries comencen a buidar-se perquè la gent s'estima més estar-se a dins dels locals, a les cases fem el canvi de roba als armaris, fa més fred, ens abriguem més, anem a dormir més aviat i ens lleven més d'hora mirant d'adaptar-nos a les hores de llum natural... No és fascinant?. Imagineu la humanitat, els habitants d´un hemisferi i l´altre escoltant, sense adonar-se´n, els senyals de la natura per adaptar-se als ritmes marcats per la mare Terra. Éssers humans directament connectats a l'univers, ens individuals formant part d'un tot!

És també un temps de colors daurats, ataronjats, marrons i rogencs. Temps de sopar calent i berenar xocolata desfeta. Temps de rovellons, castanyes, raïm, anous i vi... Però malgrat totes aquestes meravelles, us he de confessar que a mi l'arribada de la tardor m'ensopeix. Em xucla l'energia. La manca de llum em transmet una tristesa i una melangia espessa, difícil de definir, que s'instal·la al fons del calaix dels mitjons i no comença a esvair-se fins a l'arribada de la primavera, quan em calço les sandàlies de taló: la meva energia vital reneix amb la primavera i resplendeix a l'estiu. Per això, durant la tardor, he de fer un esforç brutal per evitar la temptació de quedar-me tancada a casa, llegint, escrivint, veient pel.lis, dormint, abrigada per la calor de la llar i sortir només quan hi hagi llum solar. 

Però bé, cadascú és cadascú i ems consta que hi ha acèrrims admiradors de la tardor i l´hivern - com ara el meu fill-, així que sigui quin sigui el teu cas, gaudeix d´aquesta tardor com si no hi hagués demà... Benvinguda tardor!
 

Parasoles de color, toldos de ganchillo... Arte en las calles de Valverde de la Vera

Si hace tiempo nos fascinaron las calles del pueblo de Águeda, Portugal, cubiertas de paraguas de colores, que además de dar sombra a los transeúntes, ofrecían un fantástico espectáculo visual, de color y optimismo, ahora no deja de ser menos sorprendente este pueblito de Extremadura, Valverde de la Vera, Cáceres, donde han tenido la genial idea de cubrir artísticamente sus calles con toldos de ganchillo hechos a mano por los vecinos, para guarecerse del calor al tiempo que ofrecen un festival de colores.

María Fernández, arquitecta y con raíces en la localidad, es la mujer que ha liderado este proyecto de arquitectura efímera denominado Tejiendo la Calle, tomando como referencia el estilo Yarn Bombing y otros proyectos de Urban Knitting, de los que ya os hablé hace tiempo. Tejiendo la calle es un proyecto colectivo de Valverde de Vera, participativo y de cohesión, porque las tejedoras son mujeres del pueblo que se implicaron en seguida y empezaron a reunirse para tejer en grupo durante todos los meses del año con el fin de colorear sus calles en las fiestas de verano. Los material utilizados son plásticos reciclados (en su mayoría, bolsas de la compra de todos los colores) y la técnica utilizada el ganchillo XXL.  

Este año, Tejiendo la calle ha celebrado su cuarta edición y no deja de ganar adeptos del pueblo que quieren participar en él colaborando en la confección de nuevos parasoles. Al mismo tiempo, el número de espectadores foráneos (turistas) no ha dejado de aumentar, demostrando que a menudo, pequeñas acciones pueden lograr cambios significativos: de momento, Tejiendo la calle ya ha traspasado fronteras y ha sido seleccionado para el programa conjunto del Instituto Cervantes español y el Goethe alemán, Architectus Omnibus. De todos modos, tal y como su creadora ha indicado a los medios, Tejiendo la calle es un proyecto que no deja de crecer, que continúa vivo y abierto a todo el que quiera participar en él y por lo tanto, nadie sabe hasta dónde puede llegar.

Vale la pena destacar que estos parasoles de colores que adornan las calles de Valverde de la Vera,  poseen una triple función: la artística, que genera emociones y embellece las calles para goce y disfrute de los espectadores, la funcional, ya que durante el día, las piezas realizan la función de protectores solares y por la noche, llevan luces incorporadas, de manera que iluminan el camino que conduce la plaza del pueblo, centro principal de las fiestas; y la no menos importante, útil y enriquecedora para los vecinos, la función social, de terapia en común y cohesión. Este proyecto ha unido a las tejedoras, las ha reunido para charlar de sus cosas al tiempo que tejen con sus manos, las ha empujado a superarse, a trabajar y aprender en equipo, a aprender, a crear lazos entre distintas generaciones, a recuperar tradiciones casi perdidas, a sentirse reconocidas y orgullosas de ellas mismas y de su bonito pueblo. 

Una cosa está clara, los parasoles han llegado a Valverde de la Vera para quedarse: han coloreado el pueblo por dentro y por fuera, lo han llenado de vida, y no hay nada que pueda superar a un pueblo optimista, unido por un bien común.

Camino de Santiago

Tornar carregat de noves històries

Hi ha persones a qui els encanta escoltar històries narrades en veu alta per gent interessant que ha viatjat per tot arreu i que ha conegut molta altra gent. Conèixer les seves vivències de primera mà, fascinar-te amb els girs inesperats de les seves vides, admirar la seva trajectòria...

Hi ha persones que els agrada anar al cinema, veure moltes pel.lis, seguir sèries. Viure realitats novel.lades en imatges,  diàlegs intel.ligents, escenes mítiques de fotografia impecable, escenaris de colors curosament estudiats. Posar-se a la pell dels altres, entrar a mons imaginaris...

Hi ha persones que no conceben la vida sense un llibre encetat damunt la tauleta. Persones que han begut lletres des de ben petits, que han conegut el món i han construït el seu imaginari personal partint de la combinació de només 26 grafies. Persones afortunades que en una sola vida, han estat capaces de reviure tots els sentiments que ha experimentat la humanitat al llarg de la seva història...

Jo em reconec entre aquestes persones. No sabria explicar perquè però necessito aquests inputs per seguir endavant: per aprendre, per construir, per reflexionar, per somiar. De vegades penso o explico coses que no sé exactament a qui li han succeït, si a una persona real o a un personatge de ficció. És un dubte que dura una mil.lèsima de segon, però realment he de fer un esforç per recordar si aquesta història m´ha passat, si m´ ho han explicat o si ho llegit. 

S´aprèn tant escoltant, veient i llegint... he pogut descobrir indrets recòndits i desconeguts, he viscut a ciutats que mai no he trepitjat i he conegut persones i èpoques amb les que mai no podria coincidir en la vida real. He gaudit moltíssim veient pel.lícules en una sala a les fosques, sopant amb algú que acaba d´arribar al nostre país o llegint una novel.la estirada al llit vora la finestra. M´he entristit al arribar a la última pàgina d´una novel.la i adonar-me´n que m´havia d´acomiadar dels seus personatges per sempre més, dient adéu al seu univers particular per tornar al meu petit món. 

Em segueix meravellant la màgia que es produeix en nosaltres al conèixer una nova història que ens atrapa. Ahir llegia una cita de Paul Auster que deia  "Necessitem desesperadament que ens contin històries; tant com el menjar, perquè ens ajuden a organitzar la realitat i il·luminen el caos de les nostres vides". Necessitem "desesperadament". Doncs si. Trobo que és això. Necessitat desesperada.

I no hi ha millor època per gaudir d´aquest plaers com les vacances. Així que, ara que més o menys tothom comencem les vacances d´estiu us recomano que recopileu més històries i més experiències: obriu bé els ulls, les orelles i el cor, que viatgeu molt, que conegueu gent i l´escolteu, que veieu coses noves, que observeu el món amb ulls curiosos; ja sigui desplaçant el vostre estimat cos fins allà on trobareu les noves històries, ja sigui dins la sala d´un cinema, compartint taula amb gent desconeguda o obrint un llibre nou.
 
Jo intentaré tornar amb la maleta carregada de noves històries... i tu?. Molt bones vacances a tothom! 

ALTAMENTE TÓXICO

Hoy hablaré de las relaciones tóxicas. Concretamente de las amistades tóxicas porque reconozco que el tema de las relaciones sentimentales tóxicas es áun más complejo y requeriría un capítulo completo aparte. Por desgracia, creo que todos hemos coincidido en nuestro entorno, en un momento u otro, con una persona tóxica. Personalmente me he encontrado con 2 o 3 amigas muy tóxicas a lo largo de mi vida, y digo "amigas" porque en mi caso, las amistades tóxicas siempre han tenido nombre de mujer.

No sé si os hacéis una idea exacta de qué tipo de personas os estoy hablando, pero vendría a ser aquella "amiga" con la que después de pasar un rato a su lado, te deja un sabor amargo en la garganta y una sensación de malestar general y no sabes por qué. Quizás porque critica a todo el mundo a sus espaldas, tal vez porque te hace dudar de las intenciones hacia ti de todos tus seres queridos o porque su discurso es tan negativo, dramático y victimista que absorve toda tu energía positiva. Y mira que cuando entró a formar parte de tu círculo de amistades te pareció una persona interesante y que se preocupaba por los demás... pero no sabes cómo, sútilmente, te ha ido inyectando su veneno de manera que ahora, pasar un rato con ella se convierte en una tortura y no te aporta nada positivo. Al contrario. Te angustia, te deprime, te agota, te hace tener una visión negativa del mundo, critica a tu pareja, a tus otras amigas... y todo bajo la máscara de "soy muy buena amiga". Por favor, hazme caso, no dejes que te engañe más! 

Cabe decir que la amiga tóxica no es una persona mala en esencia y seguramente no te quiere hacer daño de manera consciente, pero no lo puede evitar: con toda probabilidad su vida es gris y no le gusta, no tiene familia o no tiene buena relación con ella, tiene pocos amigos y habla mal de todos ellos y si tiene pareja, la relación no funciona... su autoestima se esfumó hace demasiado tiempo. Son personas mediocres, egoístas y envidiosas. Necesitan sembrar

Love forever... És possible l´amor per sempre?

 

Estem al segle XXI, però parlant amb amigues me n´adono que la majoria dels problemes de parella i de les decepcions sentimentals vénen provocades per una extrema idealització de l´amor: esperem massa de l´altre. Ho volem tot. Exigim. Volem que tot sigui perfecte. Que la parella sempre estigui a l´alçada i que "no ens falli mai en res". La cultura del romanticisme ens ha fet molt de mal, perquè sovint, inconscientment, dipositem en la nostra parella unes expectatives totalment irrealitzables, fins i tot, contradictòries, i quan ens adonem que les coses no són com esperàvem, ens decebem i arriba el desengany, el tedi, l´avorriment, la tristesa, el ressentiment i la ruptura.

Està clar que la solució NO és conformar-se i punt - no penso fer apologia de la parella per tota la vida, perquè crec que si una parella fa temps que no és feliç, no té sentit continuar pel sol fet de dur junts molts anys-. Però aleshores, quina seria la solució?.

Siempre triunfan los mismos? La testosterona y el "efecto ganador"

Es lo que siempre había pensado - o quizás son simples excusas de mal perdedor o de poco triunfador-. El caso es que siempre he creído que cuando una persona tiene éxito, tiene muchas más posibilidades de seguir teniendo éxito, muchas más que cualquier otra persona que nunca lo ha tenido. Es un poco como si siempre triunfaran los mismos. 

Por ello a menudo vemos que hay personas que han triunfado por tener una habilidad, arte o virtud, y que acaban destacando en muchos otros campos diferentes. Es aquello de " tocar muchas teclas " y encima tocarlas bien: actores que también son buenos cantantes, que pintan bien, o escriben bien, y que compran un terreno para cultivar viñas y terminan produciendo un vino exquisito valorado en todas partes o colaboran estrechamente con una ONG y consiguen llevar a cabo proyectos que parecían impensables antes que ellos participaran en la organización... Pero no acaba aquí la cosa. Tienen ideas que triunfan, tienen contactos, un aura brillante. Son personas con proyección, son como imanes que atraen la buena suerte y tienen el reconocimiento de su entorno, que los valoran muy positivamente.

Pienso que el éxito casi siempre es geométricamente ascendente- y aprovecho para remarcar que por éxito no entiendo ser millonario, vale ?-.  Por un lado está clarísimo que los triunfadores son personas muy válidas, que han sabido aprovechar el momento, que se han trabajado duro y evidentemente ponen pasión en lo que hacen. Pero también es cierto que al haber triunfado, la vida les ofrece la oportunidad de probar suerte en otras cosas -oportunidades que no tiene todo el mundo-. Además, los éxitos precedentes los convierten en personas seguras, confiadas, sin miedos, que no se dejan vencer por un posible fracaso y que creen en todo momento "yo puedo hacerlo". Y la combinación de todos estos ingredientes los hace triunfar continuamente. Pues bien, todo esto que yo pensaba, tiene una explicación científica: la neuroquímica del triunfo.  

Mirades

¿Quantes mirades hi reconeixes?

Solstici d´estiu

Aquesta matinada, quan passin 34 minuts de la mitjanit, es produïra el solstici d'estiu. Això vol dir que oficialment començarà la nova estació i que els dies començaran a ser més curts. A més a més, aquest any, el solstici d'estiu coincideix amb la Lluna de maduixa o Lluna calenta, fenomen que no succeïa des de fa 70 anys: la lluna plena tindrà un color ambre ataronjat que il·luminarà el cel amb una llum brillant un cop es retiri el sol. Per tant, aquesta matinada a les 0.34 hores, la Lluna de maduixa i el solstici marcaran l´inici de l´ESTIU a l´hemisferi nord del planeta Terra.

Estiu. Paraula màgica. Sinònim de novetats, descobriments, viatges, sol, platja, diversió, lectures endarrerides, cafès pendents, amics, família, nits de lluna i estels, pluja que t´agafa per sorpresa, fruita fresca, pell bruna, aromes tropicals dels protectors solars surant a l´ambient… A mi és l´època de l´any que més m´agrada i també a la que més li exigeixo, perquè ho espero tot de l´estiu: per mi ha estat, és i serà un temps ple de promeses meravelloses. Un temps on tot possible. 

Penso que el fet d´abandonar la rutina i tenir més espai per a un mateix, el fet de poder estar amb les persones que realment vols estar, gaudint d´elles, el fet de viatjar i descobrir nous llocs, nous paisatges i nous costums, el fet de dedicar més hores a activitats que realment t´apassionen… tot això fa que a l´estiu una persona sigui més ella mateixa que mai, que aflori la seva veritable essència, que tingui més llum i més energia. I per això l´estiu és també un temps de canvis i trencaments. Un temps per a donar a la teva vida girs definitius de 360º i deixar enrere tot allò que ja no vols tenir amb tu, cremant-se lentament a la foguera de Sant Joan. 

Així que us desitjo un estiu ple de somnis, promeses i expectatives que s´acabin fent realitat, ja sigui aquests propers mesos o durant la resta de l´any. 

Viu l´estiu. Viu. Estiu.